Tot un planter de futur

Tot un planter de futur

En Claudi Casals es dedica al camp des de ben jovenet, tot i que ha fet moltes més feines. Un dia, l’esquena li va jugar una mala passada i com que els metges li van recomanar no passar molt de temps assegut, es va empescar la feina que està fent des de fa més de vint anys: dedicar-se a un planter per a hortalisses i verdures. Sempre en moviment.

En els seus hivernacles de Sant Boi té quasi bé de tot excepte blat, farratge, patates i empelts, sobretot de tomaqueres, que en va deixar de fer ja fa temps. “Encara que he notat una davallada de comandes, perquè molts pagesos es decideixen pels empelts tot esperant collir més quilos de tomàquets, s’ha de vigilar. La quantitat no vol dir qualitat”, explica.

La major part dels encàrrecs que rep són de pagesos del parc agrari, però també en té de clients de fora, als quals li agrada seleccionar. Perquè així s’assegura que li tornin les safates del planter. No és que el tregui de polleguera que els seus clients no hi pensin, però el que no vol és anar-los al darrere per recuperar-les. I de moment, se’n surt amb aquesta tàctica.

Catifes verdes

A l’interior dels seus planters, sorprèn al nouvingut les enormes catifes que s’hi veuen. En Claudi és tot bonhomia, saviesa i bon humor.  Al principi se les tenia amb els pardals que s’atrevien a entrar-hi, perquè es menjaven el millor de les plantes.  Però va pensar: si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi. I ara, a la vora dels planters els hi deixa pa i pinso, i s’han reconciliat.

Diu que l’api, en la seva varietat francesa Delne, és dels productes que millor s’han adaptat a la terra del parc agrari, fet que després té la seva recompensa, tota concentrada en la qualitat. Com molts altres pagesos, treballa a gust al Baix Llobregat, tot i saber de l’enorme fragilitat d’aquest espai agrícola, situat a les portes de Barcelona i envoltat d’altres ciutats.

El Claudi Casals ens ha cedit planter per col.laborar en la campanya de micromecenatge d’Orgull de Baix. Els mecenes que aporten 15€, a banda de sortir als crèdits, reben 6 unitats de planter amb varietats de temporada, com ara tomàquets, pebrots, enciams o carbassons, com a recompensa. Entreu a vkm.is/orgulldebaix i animeu-vos a recolzar el projecte.

Restaurants de la comarca promouen els “Sabors de l’Horta”

Restaurants de la comarca promouen els “Sabors de l’Horta”

L’horta i la fruita que es cultiva al parc agrari del Baix Llobregat sota el distintiu “Producte Fresc” és la base de la cuina que promou el col·lectiu “Sabors de l’Horta”. Quaranta dos restaurants d’arreu de la comarca, nou més que l’any passat, formen part d’una iniciativa gastronòmica creada pels cuiners i cuineres i el Consorci del Parc Agrari. Una forma de conèixer els productes que s’hi cultiven a través de la cassola.

Des de l’extrem sud de la comarca i fins als peus de Montserrat, restauradors de la major part de les ciutats del Baix Llobregat ofereixen una cuina treballada amb el “Producte Fresc”, un segell de qualitat al parc agrari. Això vol dir també la pràctica d’una cuina de temporada, a més de pròxima. Tradicional i innovadora, al gust de cada cuiner i cuinera.

Tots els restauradors treballen directament amb els productors, o dit d’una altra manera: del camp a la taula. Les carxofes són protagonistes durant una part de l’any a les cartes dels restaurants que formen Sabors de l’Horta. Però també els espàrrecs, que estan a punt d’arribar, els porros, les faves o els alls tendres. Les cireres acompanyen també molts plats a partir de finals d’abril i sobretot pel maig, i no només als postres sinó també en els primers i segons plats. I a l’estiu, vindran tomàquets, carbassons…

Els “Sabors de l’Horta” els trobarem en uns plats que, com diuen els mateixos restauradors, són arrelats a la terra i al lloc on s’elaboren. No deixeu de consultar “la guia de restaurants 2016” de la campanya.

Tres dels restaurants participants a l’acció gastronòmica –L’Àpat de Molins de Rei, Major 36 de Gavà i el Follia de Sant Joan Despí- col·laboren amb el nostre projecte “Orgull de Baix”, oferint un àpat per a dues persones en un dels tres restaurants. Tot un tresor. No badeu!

Guia de restaurants 2016 de la campanya "Sabors de l'Horta".
Guia de restaurants 2016 de la campanya “Sabors de l’Horta”.
Una illeta al delta del Llobregat acull una població de gavines Corses

Una illeta al delta del Llobregat acull una població de gavines Corses

La gavina corsa (gaviota de Audouin, Larus audouinii), considerada fins fa pocs anys com una espècie de gavina rara , la podem trobar només al mar Mediterràni (endèmica) i és molt sensible a les alteracions del seu hàbitat.

De mida mitjana, més gran que la comuna Gavina riallera i més petita que el Gavià argentat, de coloració gris amb el cap i el ventre blanc. Com a curiositat destacar el seu bec de color vermell corall, amb una ratlla negra i groga a la punta, i les seves potes negres, que la fan única.

La gavina corsa, al contrari que altres espècies, no menja als abocadors, és fonamentalment piscívora i obté gran part del seu aliment del rebuig dels vaixells de pesca.

Fins fa pocs anys es trobava en perill d’extinció, però gràcies a la colònia que es va establir en el Delta de l’Ebre ha aconseguit augmentar la seva població , tot i continuar avui dia en situació de vulnerabilitat.

L’any 2009 s’estableix amb èxit una nova colònia, que escull una petita illa situada al costat de la desembocadura del riu Llobregat per a la seva nidificació , mantenint-se avui dia amb alts i baixos, fins a convertir-se en un dels valors més destacables de la zona.

Si la voleu observar podreu fer-ho des d’aquest mateix mes de març fins al juliol, a la platja de Ca l’Arana i a la petita illa situada al costat, on es reprodueix. Un dels pocs llocs on les parelles i els seus polls poden ser observats a una distància molt curta.

A la imatge, cedida per  Salva Solé , apreciem l’elegància i delicadesa d’aquesta espècie amb el plomatge nupcial (més vistós i colorit) , en el moment de la parada nupcial (conjunt d’actituds i emissions sonores que precedeixen a l’acoblament o formació de la parella) .

Foto: Parella de gavines corses. Imatge cedida per Salva Solé.
Foto: Parella de gavines corses. Imatge cedida per Salva Solé.
Pirates a la vista! Les torres defensives de l’època moderna a Castelldefels

Pirates a la vista! Les torres defensives de l’època moderna a Castelldefels

La costa de Castelldefels conformava un port natural ja en l’època  dels ibers (s IV aC.). En aquest port s’han intercanviat tot tipus de productes amb comerciants que venien d’ultramar fins ben entrat el segle XIX ( productes agrícoles, metalls, orfebreria o teixits).

El segle XVI es caracteritza per ser una època de gran inseguretat per les incursions dels pirates a les costes de Castelldefels i Gavà. Aquest eren majoritàriament d’origen barbaresc (musulmans del nord d’Àfrica), desembarcaven per sorpresa, tot atacant els masos i les cases aïllades, emportant-se tot allò que consideraven de valor i capturant els seus habitants per convertir-los en esclaus.

La por dels habitants era tal que es va proposar fortificar la costa mitjançant castells i torres de defensa, aquesta decisió va originar algunes de les masies amb torres defensives que encara avui dia conformen el paisatge de Castelldefels.

D’aquí el nom que alguns barcelonins donen a les segones residències que es van construir en aquesta zona, la torre.

El catàleg del patrimoni històric local n’inclou dotze torres: torre Barona o torre de la guarda, torre de Can Gomar, torre Gabriel Folcher, torre d’Antoni Janer, torre d’en Climent Savall,  torre de la Muntanyeta, torre de la plaça Major, torre de Cal Tivalla, torre  de Cal Moliner,  i torre de ca n’Armand, Torre del General Manso i torre dels senyors Llopart al barri del Poal.

Fotografies: Arxiu Històric de Castelldefels.

Els tres camps d’aviació que conformen el terreny original de l’actual aeroport

Els tres camps d’aviació que conformen el terreny original de l’actual aeroport

El primer dels tres camps que conformen el que avui és l’aeroport barceloní d’El Prat és el que es coneix per l’aeròdrom de la Volateria. L’any 1916 es constitueix el Real Aero Club de Catalunya, societat esportiva formada per un grup de periodistes com en  Josep Canudas, en Ricard Cabot y l’Eduard Feliu, membres de l’alta burgesia catalana. Escullen el Delta del riu Llobregat com a emplaçament del primer camp de vols de Catalunya, al costat de la zona del Remolar, on curiosament hi havia una granja avícola que es deia La Volateria i que donaria nom al futur aeròdrom, situat a 14 kilòmetres de Barcelona. Les instal·lacions inicials es construeixen amb lones, com les dels vagons de càrrega dels ferrocarrils, lligades a uns pins.

Al desembre de 1918 s’inaugura la línia de Toulouse-Casablanca, de l’empresa Latécoère, amb escala a la Volateria, amb 2 vols setmanals,  convertint l’aeròdrom en el primer de Barcelona i d’Espanya amb vols comercials. Anys més tard es convertirà en un aeròdrom militar anomenat los Marinos.

L’aeròdrom Latécoère o “Camp francès”

L’any 1920, la companyia Latécoère, que inicialment volava des del camp de la Volateria, s’instal·la en uns terrenys propis, al costat de l’antiga carretera de València. Uns terrenys plans i lliures d’obstacles que, tot i tenir uns accessos difícils ( no oblidem que la zona s’innundava molt fàcilment degut a la seva localització a les terres baixes del Delta)  s’acabaran convertint en un dels camps de vol dotat de les millors instal·lacions de tota Espanya.

En aquest nou camp, de forma trapezoidal , amb 800 metres de longitud sud-nord i 300 metres est-oest i dues pistes de formigó, la companyia establirà  un servei postal entre París i Barcelona que serà tot un èxit. Aquell nou camp de vol es coneixerà com el “camp francès” i es mantindrà actiu fins l’any 1939.

L’aeròdrom Canudas

El tercer camp, l’aeròdrom Canudas, obre les seves portes l’any 1922, té 940 metres de longitud i 300 d’amplada. És el que posseeix les millors connexions dels 3 camps, localitzat al costat de la carretera del Prat , a l’antiga finca de Can Molas,  passa a mans de la Generalitat de Catalunya l’any 1934 i adopta el nom d’aeròdrom Muntadas.

L’any 1941 es posa en marxa el projecte de creació de l’Aeroport Internacional de Barcelona que unificaria els 3 aeròdroms, obrint les seves portes al tràfic nacional i internacional l’any 1946, fins a dia d’avui que és el segon aeroport més important de l’estat espanyol i de la xarxa d’aeroports d’AENA.

L’aparició d’aquests 3 camps d’aviació implicarà un canvi en el paisatge de l’horta i en la manera de viure de la gent del Delta que durarà fins a dia d’avui.

Fotografies: Los Marinos (antiga volateria) i Latécoère, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Autor: Gaspar i Serra, Josep. 1929.
Camp Canudas.  Fons Josep Monés i Amat.Arxiu municipal del Prat.AMEP

D’Olesa a Los Angeles gràcies al valor d’una olivera autòctona

D’Olesa a Los Angeles gràcies al valor d’una olivera autòctona

Al nord de la comarca del Baix Llobregat, a Olesa de Montserrat, es cultiva una varietat d’oliva autòctona, la Palomar Olesana. Els pagesos que s’hi dediquen la defensen amb una estratègia: promoure la qualitat enlloc d’una gran producció. L’oli que se n’obté –l’”Oulesa” procedeix de nombroses però petites explotacions que es concentren a Olesa, al peu de Montserrat, en terra de llicorella (pissarres).

La varietat proporciona un oli extraverge de gran qualitat, gustós, amb molt baixa acidesa (0,11) i lleuger. Té un gust dolç i un cert punt picant que s’esvaeix de seguida en el paladar. L’oliva es cull verda, habitualment a finals d’octubre, i un cop feta l’extracció, amb el seu repòs, és a punt per Nadal. Els informes analítics fets sobre aquest oli fan servir les expressions fruitat mig, amarg mig i picant mig, junt amb els adjectius madur i equilibrat.

Que l’olivera Palomar es mantingui i es promogui és el principal objectiu de la Fundació Agrícola Olesana, una associació privada formada per 172 socis productors, i que disposa de molí propi per a l’extracció de l’oli. Cada productor associat hi porta la seva producció, en fa l’extracció i l’envasa. Al mateix temps, una dotzena de productors va constituir fa pocs anys una Societat Agrària Transformadora (SAT) amb la idea de comercialitzar l’oli, que es pot comprar a la botiga de la fundació a Olesa i en establiments de Barcelona.

Un tast duu l’oli a Los Àngeles

Des de 2014, l’oli olesà (“Oulesa”) es troba també a la ciutat californiana de Los Angeles. Aquests últims dies es feien els preparatius per a l’enviament d’uns 300 litres a una restauradora (Coreen Peralta) que els productors van conèixer tot participant a la fira Mercat de Mercats, que organitza Mercats de Barcelona cada octubre a la plaça de la catedral. A la restauradora li va agradar tant el tast –una torrada amb oli- que des d’aleshores és una fidel clienta i el comercialitza a Califòrnia.

Aquell any van vendre tot l’oli que duien a la barcelonina fira dels mercats. També van descobrir que alguns dels clients que els van comprar pensaven que Olesa, tot i acompanyar-se del topònim montserratí i de la fama de la seva Passió, està a uns 200 quilòmetres de la capital ! L’anècdota l’explica en Josep Maria Gibert, secretari de la Fundació, un home, ja jubilat, que va cada dia “a la vinya”, com es diu als camps d’oliveres a Olesa, per cuidar dels seus conreus.

Les pluges, la calor i la mosca de l’oliva

Que hi hagi més o menys producció d’oli d’aquesta varietat depèn, primer, de les  pluges que es produeixin durant el cultiu. Durant els últims dos anys, inclòs el que som, no han estat abundants; segon, la calor, que amb elevades temperatures pot provocar que l’oliva es panseixi; i tercer, de l’aigua de rec, que no arriba a molts dels camps situats en els grans desnivells de les muntanyes. En Josep Maria té l’esperança que aviat es pugui arribar a un acord per fer arribar l’aigua als camps situats a més altitud per un sistema de bombeig.

Hi ha una altra limitació: la plaga de la mosca de l’olivera, que si bé últimament està controlada gràcies a les captures fetes en mosquers, pot ocasionar més d’un ensurt als pagesos. L’agricultura que s’hi practica és convencional però la SAT ja està pensant en fer el pas cap a l’agricultura ecològica, que és l’ambició dels associats, com subratlla en Josep Maria.

 

La ribera del Llobregat fa de reserva de la biodiversitat

La ribera del Llobregat fa de reserva de la biodiversitat

La ribera del Llobregat a Abrera és el darrer punt del riu abans d’entrar en l’espai  més metropolità, just al congost de Martorell. Per tant, constitueix un reservori de biodiversitat a la porta de la regió metropolitana de Barcelona i un lloc que és un refugi per a moltes espècies nidificants. Vam acompanyar els tècnics de SEO BIRD LIFE durant l’anellament d’aus que cada mes realitzen en aquest punt de la comarca, acció que es fa gràcies al conveni de col·laboració que l’entitat té amb l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Abrera.

L’Alfons Recio, tècnic municipal d’Abrera, subratlla com d’important és l’entorn fluvial del riu Llobregat al seu pas per Abrera: és la principal aportació d’aigua a l’aqüífer d’Abrera, conegut com a cubeta d’Abrera. Sense el riu, aquest aqüífer no existiria. Els sediments que secularment ha arrossegat també son els que han creat la capa geològica que conforma l’aqüífer.

El corredor mediterrani

D’altra banda, el riu ha estat, històricament, un espai de comunicació. El Llobregat trenca la serralada litoral, en el congost de Martorell, tot creant un pas que relaciona la fossa Valles-Penedès. És el que avui anomenem corredor mediterrani (antiga via augusta) amb el pla de Barcelona. De fet, gracies al riu, a Abrera conflueix el camí de Madrid, el corredor mediterrani i l’accés a Barcelona, i també via Llobregat, un accés cap als Pirineus. Estratègicament es tracta d’una geografia immillorable.

Des del punt de vista ecològic, és vital per Abrera, un municipi tant retallat per les infraestructures de comunicació (el Llobregat és també una certa paradoxa, dóna una accessibilitat important i a l’hora atreu pressió infraestructural). El riu, a nivell regional, és un connector ecològic, per exemple entre Montserrat  i el delta del Llobregat. Però també a nivell local, dins d’Abrera, ens garanteix una connectivitat ecològica nord – sud. I les torrenteres del Llobregat, connecten les planes agrícoles d’Abrera de Can Garrigosa i Sant Ermengol, o les serres de tanquen la vall de la riera del Morral.

Els canyissars ofereixen refugi a les aus

La ribera del Llobregat a Abrera té doble lectura. En si mateix, actualment és ja un espai de gran valor. Els canyissars done refugi a les especies nidificants. Però a l’hora, sabent que la canya és una espècie invasora, l’espai de ribera ens dóna l’oportunitat de realitzar projectes de gestió de recuperació del bosc de ribera en determinats punts. Aquest potencial de millora, els projectes que s’hi poden desenvolupar, també son un valor.

Blauets al Delta del Llobregat

Blauets al Delta del Llobregat

El Blauet (Martín Pescador, “Alcedo atthis) és una de les aus petites de les nostres latituds que presenta un colorit i vistositat que recorden més a les de latituds més baixes. Destaca també pel seu bec llarg en comparació amb al seva mida, uns 16 centímetres.

Forma part de la família d’aus africanes europees, juntament amb el gaig blau (del que us vam parlar en un post anterior, el 17 de març), la puput i l’abellerol. Les 4 espècies són visibles al Delta en les diferents estacions de l’any.

Una vintena d’exemplars passen l’hivern al Delta del Llobregat, no els podrem observar durant l’època reproductora (entre abril i juliol), però donat que aquesta té lloc en el mateix riu (aigües amunt) no triguen gaire a reaparèixer.

Nidifica als talussos sorrencs dels rius i a les rieres i s’alimenta de peixos i larves d’amfibis i posseeix una especial rellevància com a indicador de la qualitat de l’aigua.

El seu característic cant sonor, ens avisa de la seva presència. Si el voleu sentir cliqueu aquí. Tot i el seu petit tamany el seu vol és ràpid, i el podem observar quan posa tranquil en canyes de les llacunes o canals del Delta.

Compartim amb vosaltres una fotografia espectacular de l’Eio Ramon en la que podem observar totes les característiques peculiars d’aquest petit gran ocell aquàtic.

Blauet
Blauet

 

Agricultura ecològica, model de sostenibilitat

Agricultura ecològica, model de sostenibilitat

En Ferran Berenguer és un pagès, biòleg de formació, que abans treballava en una cooperativa de consum. L’any 2007, a l’inici de la crisi econòmica, es va posar a treballar al camp. Va associar-se amb en Joan Llorens, pagès de naixement, i van decidir dedicar-se a l’agricultura ecològica.

La seva feina a la cooperativa de consum de producte ecològic, va permetre al Ferran conéixer bé el mercat, i per això ara sap on és el seu públic. “El producte ecològic s’introdueix amb la confiança del client”, diu. Si això falla, es trenca la part més valuosa de la relació comercial. Ès per això, creu en Ferran, que prenen rellevància els grups de consumidors que s’organitzen per a la compra de producte ecològic arreu.

A Cal Roset de Sant Vicenç dels Horts, en Ferran, en Joan, les seves famílies i un grup de treballadors que els ajuden, s’hi dediquen de valent al camp. Quan és hora de plantar, s’escull el sistema que millor reportarà producte durant més temps, enlloc de collir grans quantitats de cop, i anar a vendre.

Els seus productes es venen en un format de cistella a particulars o a la botiga que tenen a Barcelona ciutat, i sobretot als grups i cooperatives de consumidors de producte ecològic, cada cop més nombrosos i bons coneixedors de les virtuts d’aquest tipus de producte, associat a la idea d’una alimentació saludable i responsable.

¿El pitjor de l’agricultura ecològica és haver de patir i fer front a les plagues? “La burocràcia”, respon en Ferran. I és que tota producció ecològica precisa que sigui certificada -a Catalunya, en vetlla el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica.

Seguint les normatives corresponents, amb una bona planificació a l’hora de plantar i collir, i tenint una estratègia comercial ben definida, en Ferran i en Joan han tirat endavant un negoci basat en la confiança dels clients i un model d’agricultura que demostra ser sostenible, també econòmicament.

Del Llobregat a la Boqueria des de 1877

Del Llobregat a la Boqueria des de 1877

Cal Neguit, cinc generacions de pagesos al mercat de la Boqueria.Tenen parada de venda directa al mercat des de 1877. Sempre han treballat al Parc Agrari,  inicialment a l’Hospitalet (on avui dia es troba la Fira2 Barcelona), fins als 90 quan es fa efectiva l’ordre d’expropiació del Ministerio de la Vivienda dels anys 60, i es traslladen a Sant Boi, on encara hi treballen.

Van començar portant el gènere al mercat de la Boqueria amb carro, com es feia originàriament, i a principis dels 60 van comprar el primer tractor del Baix Llobregat, agilitzant així el trasllat del gènere al mercat.

Al cap davant de la parada ja fa més de 40 anys que hi trobem a la Roser Casas, filla de Cal Gallines Negres, també de l’Hospitalet.  Es va casar amb l’hereu de Cal Neguit i des de llavors que no ha deixat de treballar. Ens explica que tornava un dijous del viatge de nuvis i que el divendres mateix hi començava, fins avui dia. Una dóna valenta i avançada al seu temps, per què no dir-ho, que va dirigir la parada ella sola des de que va complir els 48, quan es van jubilar els sogres, fins fa uns anys quan va passar el relleu al seu fill gran, en Pere.  Actualment, amb 68 anys, ja jubilada, la Roser encara hi passa de tant en tant per veure com va tot a la parada.

A Cal Neguit practiquen l’agricultura integrada i són un referent a Barcelona de la venda directa, sense intermediaris, dels productes del camp a la ciutat. En Pere Ferré, l’hereu i continuador del negoci familiar, l’ha modernitzat diversificant tant el tipus  de venda ( via Internet, apps com el whatsapp o el servei a domicili) com el del client (restauradors, escoles de cuina,etc.) adaptant-se als nous temps.

Si alguna cosa caracteritza a aquesta família és tant la seva capacitat de superació davant les les adversitats com d’adaptació als nous temps.

Si aneu  a la Boqueria feu-hi una ullada, tenen una parada que fa goig!