Aiguamolls al centre de Castelldefels: ‘l’Olla del Rei’

25ag.

Martinets menuts (Ixobrychus minutus), ànecs de coll verd (Anas platyrhynchos), polles d’aigua (Gallinula chloropus), tudons (Columba palumbus), fotges (Fulica atra), cabussets (Tachybaptus ruficollis), tallarols (Sylvia melanocephala), becs de corall (Estrilda astrild) … són algunes de les aus que han fet de l’espai de l’Olla del Rei de Castelldefels, al campus de la UPC, el seu hàbitat natural. Es tracta d’un estany envoltat de bosquets d’alberedes, pins, jonqueres i bogues. Són espècies entre les més abundants, segons l’últim cens realitzat per la universitat la passada primavera, conduït pels biòlegs Ignasi Torre i Marta Segarra.

Les “olles” és com es deia popularment als aiguamolls a Castelldefels. Llacunes i maresmes com la Ricarda o les Filipines, que s’estenien des de Barcelona i fins a l’inici del massís del Garraf resseguint la costa. Segons la llegenda, al rei Joan II d’Aragó li agradava caçar en aquestes “olles”. Així és que actualment es coneix com ”Olla del Rei Joan II” a l’estany del campus universitari de la UPC a Castelldefels. És un espai de valor paisatgístic i recreatiu, encara que la seva missió principal és drenar les aigües pluvials provinents del massís del Garraf, i impedir les inundacions a la part baixa del municipi.

Riquesa d’aigües subterrànies

El que segles enrere eren llacunes i maresmes salvatges és avui un espai condicionat per l’home. L’estany es va construir al 1998 aprofitant els seus antecedents, els aiguamolls i un sol ric en aigües subterrànies. Actualment representa un oasi de natura enmig de la ciutat. La seva diversitat biològica tant de flora com de fauna l’ha fet mereixedor de formar part del catàleg de Zones Humides de Catalunya, des del 2013.

L’estany que envolta el campus és un espai de 10 hectàrees que recrea una zona humida com les que hi havia antigament en aquest lloc. Al llarg dels darrers segles, les llacunes es van anar dessecant per transformar-se en terres de conreu. Com que el campus està situat en uns terrenys planers on el nivell freàtic és ric en aigües subterrànies, el projecte de recuperar les llacunes va ser fàcil.

D’invasors i convivències curioses

Arreu del recinte hi ha plafons informatius sobre el tipus d’aus que s’hi troben. La flora i la fauna que s’hi pot veure és la pròpia del Delta de Llobregat, tot i que l’acció de l’home ha portat també la tortuga de Florida, que no té res de deltaica ni de baixllobregatina, i que ha colonitzat de forma abundant les aigües de l’estany. Aquesta tortuga és una de les espècies més comunes que es troben a les botigues d’animals de companyia. Però amb més freqüència de la que seria desitjable apareixen a l’estany enlloc d’estar-se a les cases dels seus propietaris, malgrat l’advertiment que s’hi pot llegir en uns grans cartells informatius, que també indiquen que no s’ha de donar menjar als animals.

En una ocasió, es va fer un seguiment d’una petita colònia d’eriçons mitjançant uns sensors que es van col·locar als animals, i es va descobrir que sovint es desplaçaven a una zona pròxima a l’exterior de l’espai. Per què? Perquè anaven a una menjadora de gats. Una veïna hi col·locava sovint menjar pels gats de la zona i els eriçons també van voler compartir l’experiència!

Els valors de l’”Olla del rei”

Avui, l’estany del campus del Baix Llobregat de la UPC és la única zona humida naturalitzada a Castelldefels. A més del seu valor hidràulic –esmorteeix els problemes de les inundacions-, també en té d’ecològics per la presència de moltes espècies d’animals i vegetals, algunes de les quals estan amenaçades i protegides. Igualment té un valor acadèmic i pedagògic ja que s’hi poden fer programes de recerca i educació ambiental. Però també és un lloc de lleure on estudiants i els veïns poden esplaiar-se en un entorn amb uns valors naturals i estètics com els que oferien els antics aiguamolls del municipi.

Pels que tinguin curiositat per aprofundir més en el coneixement d’aquest espai un recurs molt valuós és el llibre “Els ocells de l’Olla del Rei” (2011), publicat per l’Ajuntament de Castelldefels i que es pot consultar online. L’autor de l’obra és el biòleg Ignasi Torre -barceloní de naixement i veí de Castelldefels des de fa anys-, que mogut per la seva curiositat científica fa un estudi detallat de les aus que habiten aquest espai. En la publicació podeu consultar els detalls de cada espècie a través de fitxes que s’acompanyen de fotografies.

(Si esteu interessats en la llegenda del rei Joan II i l’Olla del Rei, l’Ajuntament de Castelldefels va publicar un conte en què s’explica. La Llegenda està situada a Castelldefels en el segle XV. Obra de Maria Josep Udina i Pep Solé, amb il·lustracions de Francesc Rovira.)

Estany del recinte de l'Olla del Rei al campus de Castelldefels. — Estany del recinte de l’Olla del Rei al campus de Castelldefels.

Instal·lacions de la UPC a la vora de l'estany — Instal·lacions de la UPC a la vora de l’estany

Bassa que forma part de l'estany de laminació. — Bassa que forma part de l’estany de laminació.

Polles d'aigua a l'estany. — Polles d’aigua a l’estany.

Bosquets i vegetació típica del Delta del Llobregat.

Cabusset. Fotografia del Llibre "Els Ocells de l'Olla del Rei", escrit per l'Ignasi Torre. Fotografia cedida per l'autor del llibre. — Cabusset. Fotografia del Llibre “Els Ocells de l’Olla del Rei”, escrit per l’Ignasi Torre. Fotografia cedida per l’autor del llibre.

De Garrosa a Horts Comtals i a Sant Vicenç dels Horts

18ag.18/08/2016

Tant a prop estaven els horts del comte de Barcelona de l’església de Sant Vicenç que en unes quantes dècades del segle X, a la vila, inicialment coneguda per Garrosa o Vila Garrosa, se la identificarà per ‘Sant Vicenç, la que té a prop els horts comtals’ (“in terminio de s. Vicenti, ad ipsos ortos chometales”, com assenyala un document del cartulari de Sant Cugat (llibre que recull pergamins) de l’any 986. I poc a poc, al segle XII, adquirirà el nom definitiu: Sant Vicenç dels Horts.

És l’única vila del Baix Llobregat que llueix d’horts al seu topònim, fins i tot durant la guerra civil – que es dirà “Horts del Llobregat”. Dóna mostres del caràcter agrícola del Baix que promou orgullosament un parc agrari i revela una de les identitats de l’actual comarca, en què es reivindica l’agricultura i la seva protecció davant les pressions urbanístiques.

Tot i això, a les acaballes del primer mil·lenni, “Horts Comtals” ja era també un topònim, com apunta el professor d’arqueologia i doctor en filologia catalana Josep Moran i Ocerinjáuregui al seu estudi “De la vila Garrosa a Sant Vicenç dels Horts”, treball que us recomanem llegir per conèixer breument la història del lloc.

Garrosa, del Castell de Cervelló

Per treure l’entrellat sobre l’origen d’un nom que sembla tan encertat pel lligam agrícola cal viatjar en el temps al 955. L’aleshores vila de Garrosa, pertanyent al castell de Cervelló, apareix esmentada en el cartulari com un terme al costat de l’església sota l’advocació de Sant Vicenç, igual que a l’any 959, quan es precisa que és prop d’un rec i de les terres d’una propietària local, la vescomtessa Riquilda. Si parlem del rec, l’arqueòleg Moran apunta la idea que sigui el del comte Mir, a qui s’atribueix la construcció o reconstrucció tant del rec del Llobregat com del Regomir de Barcelona.

Al 981 encara se cita Garrosa en els documents del cartulari, precedit del nom de la parròquia. Cinc anys més tard, ja només s’hi parla dels “Horts Comtals”, com s’explicava en les primeres línies d’aquest article, “en el terme de Sant Vicenç, a prop dels mateixos horts comtals”.

El 992, quan el comte Ramon Borrell Ermengol es ven a un magnat (Ènyec Bonfill) el castell de Cervelló i el seu terme, queda exclòs de la venda les parellades de terra, les mujades de vinya i els horts de la família comtal. Una part dels béns es van donar al monestir de Sant Cugat, el qual l’any 1023, confirmant en un document les seves possessions, esmenta aquestes terres “que es diuen Horts Comtals”. Vet aquí el nom convertit en topònim amb tota propietat.

El 1148, finalment, d’acord amb un nou document del cartulari, ja s’esmenta la denominació que seria la definitiva: “in parroechia s. Vincencii de Ortis”.

La vila creix al voltant de l’església

Cal dir que la vila de Sant Vicenç es forma i creix a l’entorn de l’església i la sagrera, i depenent de la baronia de Cervelló. Amb el temps, la vila es converteix en la capital del terme on hi ha el castell de Cervelló. I els seus senyors eren anomenats barons de Cervelló i de Sant Vicenç. Moran també assenyala en el seu estudi que Sant Vicenç es va arribar a anomenar “de Cervelló”, com a Santa Coloma de Cervelló també se li va dir “de Montpedrós”.

La historiadora Rocio Poyato, en el seu estudi sobre el “Sant Vicenç dels Horts de 1693” recorda que la baronia de Cervelló era una jurisdicció feudal que comprenia els termes de Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles, Vallirana i Oleseta (al Penedès). L’origen es troba en el castell de Cervelló. En aquest estudi s’hi detallen els tributs i les rendes dels habitants, derivades de les collites i s’esmenta l’ordi, el blat, el cànem, l’oli i el vi. A la galeria fotogràfica podeu veure el paisatge de vinyes del Sant Vicenç dels Horts de principis del segle XX.

Fotografies cedides per l’Arxiu Municipal de Sant Vicenç dels Horts (AMSVH).

1.- Panoràmica. Anys 20. AMSVH. Donació de la família Costa Ubach.
2.- Sant Vicenç dels Horts. Poble Nou, anys 20. AMSVH. Donació de la família Antoni Macià.
3.- Sant Vicenç dels Horts. Màquina de batre, 1943. AMSVH. Donació de la família Font Parés.
4.- Sant Vicenç dels Horts. Era de Can Costa, 1943. AMSVH. Donació de la família Font Parés.

Panoràmica de Sant Vicenç dels Horts. Anys 20. AMSVH. Donació de la família Costa Ubach.

Sant Vicenç dels Horts. Màquina de batre, 1943. AMSVH. Donació de la família Font Parés.

Les vacances del pagès

11ag.11/08/2016

Fer vacances a pagès? Si retrocedim unes quantes dècades, a pagès, de vacances, no se’n feien mai. L’espluguenc Josep Casellas, pagès i masover, explica als seus 92 anys que quan ell era un nen, el concepte de les vacances no existia.

Josep Casellas ha fet de masover tota la seva vida a la masia de Can Cortada, a Esplugues de Llobregat. La seva fabulosa memòria recorda com eren les vacances d’escola per als qui com ell, eren nens de pagès. Per ell vacances era treballar al camp.

La conversa amb el Josep i la Pepita Vilà, la seva cosina segona i també espluguenca, gira sobre el Baix Llobregat i al voltant de l’estiu del 1939, quan el Josep, un nen aleshores, acaba el curs escolar i com la majoria de la resta dels dies el que fa és ajudar els seus pares al mas. El mateix que fan molts dels seus amics i companys d’escola, els pares dels quals són pagesos o bé cuiden de propietats i terres d’altres. Ja fa molts anys que té el costum d’escriure cada dia al seu dietari, potser seguint l’estela de Rafael d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà, que passava llargues temporades a Can Cortada, la propietat familiar, escrivint el seu “Calaix de sastre”.

Els llibres de deures per a l’estiu

A l’estiu, el temps d’estudi s’havia acabat però no el d’anar al camp, perquè això és el que es feia aleshores durant les vacances de l’escola arreu del Baix Llobregat. No obstant, el Josep explica que quan finalitzava el curs, els estudiants tenien un llibre de deures per fer a l’estiu. Alguns matins fins i tot els fullejaven… Així, el que feia era ajudar a collir les peres, prunes, préssecs … El que calgués i tocava collir per l’època.

“No et preguntaven si vols venir a ajudar al camp… Hi anaves i prou”. Sense discussió. La Pepita Vilà, que ha rescatat les fotografies que podeu veure en aquesta pàgina, afegeix a la conversa que no cabia la possibilitat de dir “no puc o no vull”. “Això no se li podia dir a l’àvia” quan donava una ordre com aquesta: “Pepita, ves a netejar el galliner”. I això passava durant les vacances.

És clar que quan la Pepita ho explica, el Josep fa un posat murri, perquè a ell mai li van manar fer aquesta feina. Les sospites, doncs, s’esvaeixen. Segons quines feines acabaven en mans de les dones. Netejar el galliner no era precisament una tasca fàcil i ràpida de fer. Tampoc agradable. Però com altres tasques a pagès, es feien si o si.

Les bicicletes eren per a l’escapada

Per les tardes, passada la calorada, i com en molts altres llocs i sobretot als pobles, era el moment de sortir al carrer a divertir-se amb els amics. No tothom tenia bicicleta, cosa que permetia fer una escapada d’Esplugues. Però es compartia amb els amics. D’anades a la platja, poques. Més aviat, banys al riu, més a la vora.

A la colla d’amics –i cosins- del Josep se’ls coneixia a Esplugues per “Els setrilleres”, perquè dos dels nens eren alts i els altres dos més baixets. Ells contents. Al cap de poc temps, van conèixer unes noies i van començar a sortir amb elles. Però al poble que aleshores era Esplugues, tothom els va seguir dient “els setrilleres”.

Amb el pas dels anys, sí que sorgiria la possibilitat de fer vacances. El Josep diu que va ser amb l’arribada del popular 600 i la paga extra de juliol que algunes famílies van poder “marxar” d’Esplugues per fer unes vacances en un altre lloc. Aquest fet trasbalsaria la vida espluguenca fins a tal punt que el Josep està convençut que va ser per causa de la sortida per vacances de molts espluguencs que la festa major de la vila i la festa de la collita, que se celebrava tradicionalment el 22 de juliol per Santa Magdalena, es va traslladar al 21 de setembre, per Sant Mateu, per evitar la falta de parroquians al juliol !

Imatges cedides per Josep Casellas i Pepita Vilà.

Josep Casellas, amb una bicicleta al costat d'una cascada que hi havia al darrere de la masia de can Cortada, lloc per on avui passa una autopista. Anys 40. — Josep Casellas, amb una bicicleta al costat d’una cascada que hi havia al darrere de la masia de can Cortada, lloc per on avui passa una autopista. Anys 40.

Josep Casellas i Macià Vila. Al darrere, camps en el que avui és el centre d'Esplugues. — Josep Casellas i Macià Vila. Al darrere, camps en el que avui és el centre d’Esplugues.

Nens de l'escola Isidre Martí d'Esplugues amb la professora Conxita. En Macià Vilà és el nen que du una camisola fosca. A la seva dreta, en Josep Casellas. — Nens de l’escola Isidre Martí d’Esplugues amb la professora Conxita. En Macià Vilà és el nen que du una camisola fosca. A la seva dreta, en Josep Casellas.

Els Setrilleres. Els joves més alts són Josep Casellas (esquerra) i Macià Vilà. Els bessons són Miquel Casellas (esquerra) i Ramon Casellas. A la plaça de Santa Magdalena d'Esplugues. Mitjans dels anys 40. — Els Setrilleres. Els joves més alts són Josep Casellas (esquerra) i Macià Vilà. Els bessons són Miquel Casellas (esquerra) i Ramon Casellas. A la plaça de Santa Magdalena d’Esplugues. Mitjans dels anys 40.

La masia de Can Cortada, avui dia. Façana posterior. Esplugues.

Santa Coloma de Cervelló crea una bossa de terres perquè les cultivin nous pagesos

04ag.03/08/2016

Ara farà un any que l’equip de govern de Santa Coloma de Cervelló va aconseguir que 35,94 hectàrees de sòl agrícola de muntanya del seu terme municipal passessin a formar part del Parc Agrari. Així, s’assegurava la mateixa protecció legal que la resta de les finques del Parc dedicades a l’agricultura.

Era la primera vegada que uns camps discontinus aconseguien ser considerats territori del Parc Agrari, però el més important és que l’acord s’assolia per la via d’assegurar el manteniment de l’agricultura “davant la pressió urbanística”, assegura el regidor Alfonso Muñoz, promotor de la iniciativa dins l’equip de govern i regidor de Promoció Econòmica. De les terres ara protegides, el 50% es troben abandonades, mentre que a la resta encara s’hi conrea.

És l’inici d’una aventura, ja que segueix oberta a nous participants. Perquè l’Ajuntament de Santa Coloma vol atreure nous pagesos que arrendin les terres als propietaris i les tornin, de nou, productives. Una de les idees és crear una bossa de terres i posar-la a disposició de qui les vulgui cultivar. Una cooperativa o un associació de propietaris són dues propostes que hi ha sobre la taula.

Agricultura de muntanya

Com que és terra de muntanya, l’agricultura que s’hi pot fer és de fruiters, oliveres, ametllers… Tot arbrat. L’Alfonso ja hi està treballant perquè aquesta iniciativa s’acompanyi del finançament necessari perquè les terres disposin de l’aigua que cal per al rec i per posar les terres en producció.

La creació d’aquesta bossa de terres és conseqüència del fet que no hi ha hagut un relleu generacional per part de la majoria de pagesos que s’hi dedicaven. Molts s’han jubilat sense trobar a ningú que els substitueixi, i la meitat d’aquestes terres esperen que algú les desperti per fer-hi nous cultius.

Les 36 hectàrees es troben disseminades entre el Pla de l’Entorn i Can Salgado de Santa Coloma de Cervelló. La gran parcel·lació del terreny –hi ha una trentena de propietaris- ha fet més complex el llançament de la iniciativa tot i que el regidor és optimista respecte al futur. “Si s’ha arribat a aquest punt, altres obstacles es podrien salvar amb la mateixa tenacitat negociadora i amb una proposta clara d’ús com la que s’ha acordat amb el Parc Agrari”.

L’escola de Pagès i la marca ‘Cirera del Baix Llobregat’

Mentre s’avança en la posada en marxa del banc o bossa de terres, l’Alfonso Muñoz ja ha plantejat un nou projecte lligat a la productivitat de les terres ara protegides: crear una escola de pagès per formar als aspirants a nous agricultors, que podria estar gestionada per l’Ajuntament, el Parc Agrari i els mateixos pagesos que en són els propietaris. La proposta tot just comença caminar.

L’altra idea que s’està promovent té a veure amb la comercialització de les cireres del Baix Llobregat. És un fruit que es cultiva al nord de la comarca i té una gran qualitat i reconeixement entre els consumidors. Per això, el que ara es plantegen diversos municipis productors és fer un pas més el màrqueting del producte, i formalitzar una realitat: crear la marca “Cirera del Baix Llobregat”. Si havíeu pensat que ja existia aquesta marca, no aneu equivocats del tot. Però és en la ment i en el paladar que hi és. Els ajuntaments de Santa Coloma de Cervelló, Sant Climent, Torrelles, Sant Vicenç dels Horts i El Papiol s’han posat mans a l’obra per fer passos en aquesta direcció junt amb el Parc Agrari, per recolzar el valuós patrimoni agrari d’aquest producte.