Us presentem “Orgull de Baix, Memòria de paisatge”. Ens ajudeu a fer-lo possible?

Us presentem “Orgull de Baix, Memòria de paisatge”. Ens ajudeu a fer-lo possible?

“Orgull de Baix, Memòria de paisatge” és un treball de creació col.laborativa que convoca un grup de persones majors de 65 anys i un grup de joves adolescents de diferents poblacions del Baix Llobregat per a participar en un procés de recuperació de la memòria històrica del passat agrícola i ramader de la comarca, en el qual ells seran alhora els autors i els protagonistes.

Els resultats del treball s’incorporaran al documental interactiu “Orgull de Baix” i estaran accessibles per a tothom a través de la web del projecte.

Per a portar a terme “Memòria de paisatge” fem una comunicació i una convocatòria pública entre la ciutadania del Baix per a sel.leccionar els 30 participants del projecte. Busquem 10 joves de 3er i 4rt d’ESO, i 20 persones grans de 65 anys en endavant que estimin el territori i vulguin participar en l’experiència.

Iniciarem el procés organitzant als participants en equips de 3 persones, dues persones grans i un adolescent, i convidant-los a prendre part d’una sèrie de tallers, guiats per professionals del documental audiovisual, que celebrarem al llarg de varies setmanes. L’objectiu d’aquest tallers és convertir cada equip en una unitat de recerca i producció documental encarregada de descobrir i recuperar històries sobre la memòria i la transformació del paisatge de la comarca. Per a aconseguir-ho, buscaran testimonis que els parlin d’aquest passat, i també material fotogràfic i/o fílmic que es pugui trobar en possessió de particulars, i/o dels arxius municipals.

Al final del procés cada equip produirà un micro-documental de 3 minuts que entrarà a formar part de la web d’Orgull de Baix. Les peces es filmaran i muntaran amb dispositius mòbils. Aprofitarem el fet inter generacional perquè els adolescents ajudin als més grans a adquirir competència amb els dispositius digitals, mentre que els grans ajudaran als joves a millorar la seva competència com a narradors i contadors d’històries.

El procés es durà a terme en una sèrie de tallers setmanals de 3 hores, per a la coordinació i fixació d’objectius, més una sèrie d’hores de treball independent de cada equip amb la mentoria i coordinació dels responsables de l’activitat. L’espai de treball comú serà el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

Animeu-vos a participar omplint aquest breu formulari. Ens ho passarem molt bé!

Memòria de paisatge és un projecte d’Isabel Fernández i Al Pati Produccions, amb el suport de l’Obra Social La Caixa, i la col.laboració del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

Pasted image at 2017_01_18 10_08 PM

 

Three.js, la tecnologia 3D web que ens ha permès fer ”Orgull de Baix”

Three.js, la tecnologia 3D web que ens ha permès fer ”Orgull de Baix”

Objectes, figures geomètriques en 3D, perspectiva de càmera o llums, són només una petita part dels elements que permet crear la tecnologia three.js. Three.js és una llibreria de JavaScript molt lleugera i eficient que permet animar gràfics en 3D al web, gràfics que els navegadors poden dibuixar, moure i animar (renderitzar) sense haver d’utilitzar cap altre aplicació. Aquesta innovadora llibreria és la que ens ha permès crear el documental web “Orgull de Baix”, una experiència immersiva que gràcies al 3D convida a explorar de manera virtual els espais agrícoles i naturals de la comarca del Baix Llobregat i reivindica el su valor estratègic fonamental per a la sostenibilitat ambiental de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Amb three.js hem generat i animat el mapa gràfic 3D que veieu quan accediu al web del documental, i que hem construït utilitzant la valuosa informació geogràfica i d’altimetria de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya , que permet descarregar gratuïtament dades detallades de tota Catalunya des del seu portal  icgc.cat.

Three.js és una tecnologia open source de recent creació que els desenvolupadors han començat a utilitzar fa només 5 anys, degut al fet que necessita d’ordinadors prou potents per funcionar convenientment. Actualment ja hi ha molts equips que compleixen els requeriments. A banda de les seves indiscutibles qualitats tècniques, hem desenvolupat “Orgull de Baix” amb three.js perquè l’esperit d’aquesta tecnologia coincideix 100% amb l’esperit del nostre documental web: és una eina open source, que creix i avança gràcies a les contribucions d’una comunitat de desenvolupadors, igual que “Orgull de Baix” és obert i accessible gratuïtament a tothom, i pretén comptar amb la col·laboració de la comunitat per a continuar el debat sobre el creixement i la sostenibilitat dels espais agraris al voltant de les grans zones urbanes del planeta.

Imatge del documental interactiu Orgull de Baix.
Imatge del documental interactiu Orgull de Baix.

Eines d’animació 3D adaptades al web

D’altra banda, la voluntat de three.js és traslladar les eines d’animació 3D per crear gràfics espectaculars i realistes que s’utilitzen en els videojocs, i adaptar-les a la web. En el disseny i desenvolupament d’“Orgull de Baix” ha estat sempre present la idea de construir un documental web que proporcionés una experiència d’usuari propera a la del videojoc.

Three.js genera les imatges i gràfics en 3D mitjançant OpenGL a través d’un càlcul de polígons, estructures i llums. D’aquesta manera pot determinar formes i assignar la il·luminació en el procés de renderització (quan els càlculs es dibuixen i creen allò que veiem). És una simulació realista d’estructures, ambients i del comportament d’objectes i de llums, de textures i de materials, on també hem afegit animació i interacció.

El gran avantatge tècnic del three.js és que permet que els càlculs per a construir l’animació es facin directament a l’ordinador, enlloc de al servidor, per això és molt més lleuger.

Three.js s’utilitza conjuntament amb html5, la cinquena revisió del llenguatge bàsic actual del world wide web (www) que entre altres coses permet treballar projectes web en entorn multiplataforma, com és el cas d’Orgull de Baix, que funciona en ordinador, tableta i mòbil.

Si ja heu visitat Orgull de Baix  i voleu veure altres exemples de webs construïdes amb three.js, feu-hi un cop d’ull al web Threejs.org.

 

“El Pati del darrere”, convertit en eina d’estudi

“El Pati del darrere”, convertit en eina d’estudi

Durant tot un trimestre del curs passat, els alumnes de 3er d’ESO de l’Institut Leonardo da Vinci de San Cugat van utilitzar les imatges del documental “El pati del darrere”,  més una sèrie d’eines interactives disponibles a Internet, per a estudiar l’assignatura de geografia d’una manera més activa i participativa.

La idea va ser iniciativa de Miquel Rocasalbas, professor de geografia d’aquest institut, interessat sempre en provar noves tècniques  per motivar i millorar l’aprenentatge. En Miquel va proposar als seus alumnes realitzar plegats un estudi intensiu de geografia social, econòmica i humana del territori del Delta del Llobregat. L’objectiu era despertar la curiositat dels nanos, i impulsar-los a fer recerca, de manera que al final del procés fossin capaços de treure conclusions pròpies sobre el futur d’aquest territori. Aquest és el relat de l’experiència.

Retrat del Baix

Ramats d’ovelles al Baix Llobregat? Si. N’hi ha. Entre les primeres seqüencies del documental “El pati del darrere”, un ramat pastura a la vora d’un camp de golf “rústic” que han condicionat els mateixos jugadors. Al fons de la imatge, es veu un pont de grans dimensions sobre el qual circulen molts vehicles, cosa que ofereix un paisatge de contrastos.

El documental avança i de mica en mica els testimonis dels protagonistes i les imatges del riu, del parc agrari, de les ciutats i les infraestructures, donen forma a una història que esdevé un retrat del Baix Llobregat. Un en què les grans infraestructures conviuen amb paisatges naturals de gran bellesa i amb un món agrícola que s’enfronta a les pressions urbanístiques. És només el començament però els alumnes de 3er de ESO de l’Institut Leonardo da Vinci de Sant Cugat reaccionen i comencen a prendre nota del que hi veuen. Les ovelles els han encuriosit. Un avís que el que ve a continuació els pot sorprendre tant o més.

Mapa realitzat per l’alumna Ariadna Serrano Gaya, de 3er d’ESO de l’Institut Leonardo da Vinci de Sant Cugat del Vallès. Imatge cedida per l'alumna.
Mapa realitzat per l’alumna Ariadna Serrano Gaya, de 3er d’ESO de l’Institut Leonardo da Vinci de Sant Cugat del Vallès. Imatge cedida per l’alumna.

Google Maps i l’Institut Cartogràfic de Catalunya

La “realitat ignorada” que se subratlla a “El pati del darrere” es va transformant pas a pas en una altra de més coneguda per part dels alumnes. A partir de les directrius del professor i amb una cerca per Internet, es capbussen en el territori de la comarca i amplien la informació que en tenen, principalment sobre el Delta. Les eines en línia que ofereix l’Institut Cartogràfic de Catalunya i Google Maps els ajuden en la seva recerca. A més, el professor els facilita pistes amb enllaços que apunten a pàgines web en què poden obtenir informació rellevant sobre la comarca.

En Miquel els demana que amb el que han vist a les imatges del documental i amb el resultat de la recerca feta a Internet expliquin i situïn sobre el mapa les infraestructures que travessen la plana del Baix Llobregat, les peculiaritats del Delta del Llobregat, el creixement urbà de diversos municipis, l’abast del projecte Eurovegas, els polígons industrials amb el d’Amazon inclòs, el riu i una superfície verda que s’hi estén com una taca d’oli: el parc agrari.

Les infraestructures viàries (AP2 a la fotografia) i ferroviàries exerceixen un gran pes en el territori del Baix Llobregat. Imatge del documental "El pati del darrere".

Exclamacions per l’abast d’Eurovegas

Quan els alumnes delimiten sobre el mapa l’extensió prevista del projecte Eurovegas també es produeixen sorpreses. Com que a Internet també han trobat informacions que en el seu moment van publicar els mitjans de comunicació, analitzen pros i contres i aleshores sorgeixen exclamacions, explica en Miquel. Hi ha unanimitat en contra d’un gran complex dedicat al joc construït sobre terrenys agrícoles.

“Per què és una bona zona per al conreu?” “Quin tipus de conreus hi trobarem?”, “Com era el riu Llobregat abans de la segona meitat del segle XX i quina era la seva funció per a la societat i la vida animal?” es pregunta a l’exercici, entre una tretzena de qüestions que també apunten al Pla Delta, el desviament del riu, l’impacte de l’aeroport i del port i la gran transformació del Delta.

Bones notes

Les notes dels treballs han estat bones, diu el Miquel. Els materials didàctics, una nova eina audiovisual i el lligam amb la realitat han augmentat l’interès dels joves sobre l’objecte del seu estudi. Amb aquesta nova iniciativa, l’Institut lluny de ser una institució educativa tancada i estanca, s’obre al món i planteja qüestions que són d’actualitat, amb una invitació als alumnes a resoldre-les juntament amb el seu professor. Una experiència senzilla però molt engrescadora, que es beneficia de la utilització i l’aportació del documental televisiu i de l’ús de la tecnologia per a incentivar la curiositat i l’aprenentatge.

Per aquests alumnes, el Baix ja no és un desconegut. Al contrari, saben i poden argumentar què és el que passa en un territori que viu frec a frec amb la capital barcelonina. D’un retrat a una anàlisi de detall gràcies a una experiència curricular que eixampla els seus horitzons.

El Miquel diu que està satisfet. Tant que repetirà l’experiència durant aquest curs que està a punt de començar, amb la possibilitat que el mateix exercici es pugui fer com a treball de síntesi, ara que sap que la versió interactiva del documental –“Orgull de Baix”- estarà enllestida i disponible a la web aquesta tardor. El documental web serà una eina que reforçarà encara més l’atractiu per descobrir i estudiar aquest espai. Estem feliços per la iniciativa del Miquel Rocasalbas i del Leonardo da Vinci, i impacients per veure la seva evolució. Desitgem que després del llançament oficial d’”Orgull de Baix” sorgeixin més iniciatives com aquesta.

 

El projecte també es va presentar en un altre Institut del Baix Llobregat. Aquesta imatge correspon a l'activitat en què es va fer la presentació d’”Orgull de Baix” als alumnes de 3er de ESO de l’IES Olorda de Sant Feliu de Llobregat.
El projecte també es va presentar en un altre Institut del Baix Llobregat. Aquesta imatge correspon a l’activitat en què es va fer la presentació d’”Orgull de Baix” als alumnes de 3er de ESO de l’IES Olorda de Sant Feliu de Llobregat.

 

Va caldre una guerra perquè el Llobregat no fos un riu de sal

Va caldre una guerra perquè el Llobregat no fos un riu de sal

La salinització del riu Llobregat representa un problema que s’arrossega des de principis del segle XX. A la part superior de la seva conca, a la vora del seu afluent, el Cardener, hi ha mines de sal i potassa. Aquesta activitat industrial comença al 1925, quan s’inauguren les instal·lacions de la companyia Mines de Potassa de Súria. L’extracció de potassa és una activitat que produeix salmorres, provinents de la neteja del mineral, que salinitzen les aigües del Cardener i del Llobregat.

Al 1926, només un any després de la inauguració de les mines, Antònia Burés, propietària d’una empresa tèxtil a la colònia Antius, a la riba del Cardener entre Súria i Manresa, va posar la primera denúncia contra l’empresa Mines de Potassa de Súria, per considerar que la sal que l’empresa abocava a les aigües del riu havia corroït les turbines de les màquines de la seva fàbrica. Burés apuntava de ple a l’empresa com a responsable del problema.

Acudit firmat per Tísner al setmanari satíric "L'Esquella de la Torratxa". Publicat el 22 de març de 1935.
Acudit firmat per Tísner al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa”. Publicat el 22 de març de 1935.

Accediu a l’edició digitalitzada de “L’Esquella de la Torratxa” del 22 de març de 1935 (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, ARCA).

Alarmes enceses

A partir d’aleshores, la polèmica no va cessar. Al 1930, veïns, pagesos, propietaris de fàbriques i la mateixa companyia d’Aigües de Barcelona denunciaven els fets. Observaven amb recel com els índexs de salinitat de l’aigua del riu, lluny de baixar, augmentaven. Totes les alarmes estaven enceses i s’hi va proposar la construcció d’un col·lector que portés les salmorres directament des de la mina al mar. El 1935 la situació era tal que els mitjans de comunicació, amb molta ironia, dedicaven mordaços acudits gràfics a les seves pàgines. L’humor va esdevenir un arma de protesta ben esmolada davant la inquietud i la incertesa sobre la qualitat i l’ús de les aigües del Llobregat.

Acudit gràfic publicat pel diari "La Publicitat" el 9 de juliol de 1935.
Amb l’humor, el diari “La Publicitat” avança una predicció sobre com serà l’aigua del Llobregat al cap de pocs anys si persisteix el problema de la salinització. Acudit publicat pel diari el 9 de juliol de 1935.

Accediu a l’edició digitalitzada de “La Publicitat” del més de juliol de juliol de 1935 (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, ARCA).

La sal s’esvaeix del riu durant la guerra

Durant els anys de la Guerra Civil però, es va produir un fet que ve a reforçar les tesis dels qui sostenen una relació de causa i efecte entre l’activitat de les mines i la salinitat del riu. Quan la crida dels homes a files va obligar a paralitzar les mines per manca de mà d’obra, els nivells de sal del riu van caure en picat fins a mínims històrics. Els registres de sal a l’aigua del riu en aquells anys, donen xifres similars a les que s’observaven abans de l’inici de les explotacions mineres. Va caldre una guerra perquè baixessin els nivells de sal del riu Llobregat.

Com que persistia la preocupació per la qualitat de l’aigua del Llobregat els tècnics de l’empresa Aigües de Barcelona, aleshores col·lectivitzada, van seguir anant al riu a fer-hi controls, fins i tot en  els pitjors moments de la guerra, quan les bombes queien sobre Barcelona. En prenien mostres i les analitzaven amb el suport dels seus col·legues del Laboratori Municipal de Barcelona. Els mateixos treballadors d’Aigües de Barcelona van procurar que els vehicles que es feien servir per desplaçar-se al riu no fossin requisats per les necessitats de la guerra.

Acudit firmat per Tísner al setmanari satíric "El be negre". Publicat el 20 de març de 1935.
Acudit firmat per Tísner al setmanari satíric “El be negre”. Publicat el 20 de març de 1935.

Accediu a l’edició digitalitzada d’“El be negre” de 20 de març de 1935 (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, ARCA).

Les masies del Llobregat proporcionen queviures

Als grans mals, grans remeis. Tot i la temeritat que suposava desplaçar-se al riu, les inspeccions també proporcionaven als tècnics l’oportunitat de visitar les masies del Llobregat, on adquirien queviures i altres productes que difícilment es podien trobar a Barcelona en aquells moments.

De tots aquests fets en tenim coneixement gràcies al treball de recerca de Roger Lloret, Jordi Honey-Rosés i Santiago Gorostiza per al seu llibre “Rius de sal”. Els tres autors han fet una extensa consulta de dades procedents d’arxius públics i privats, per a realitzar una anàlisi històrica documentada del problema de la sal al Llobregat. Un exemple de la informació sobre la que han treballat son les dades que es recullen en el quadre de l’evolució del nivell de clorurs al riu Llobregat aigües avall de Martorell, des de 1931 a 2013 i que us mostrem en aquest article. La tesi d’aquests investigadors és que l’activitat de les mines té conseqüències en els nivells de salinitat del riu, i aquest treball és la seva eina per demostrar-la. Un conflicte mediambiental que afecta tant els habitants de la conca del Llobregat i del Cardener, com els de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ja que el Llobregat és el principal proveïdor d’aigua de  la regió metropolitana.

Mapa de l'evolució de clorurs a l'aigua del riu Llobregat en el tram posterior a Martorell de 1931 a 2013. Elaboració dels autors del llibre "Rius de Sal".
Mapa de l’evolució de clorurs a l’aigua del riu Llobregat en el tram posterior a Martorell de 1931 a 2013. Elaboració dels autors del llibre “Rius de Sal”.

 

· Imatges cedides pels autors del Llibre “Rius de sal”.

 

Aiguamolls al centre de Castelldefels: ‘l’Olla del Rei’

Aiguamolls al centre de Castelldefels: ‘l’Olla del Rei’

Martinets menuts (Ixobrychus minutus), ànecs de coll verd (Anas platyrhynchos), polles d’aigua (Gallinula chloropus), tudons (Columba palumbus), fotges (Fulica atra), cabussets (Tachybaptus ruficollis), tallarols (Sylvia melanocephala), becs de corall (Estrilda astrild) … són algunes de les aus que han fet de l’espai de l’Olla del Rei de Castelldefels, al campus de la UPC, el seu hàbitat natural. Es tracta d’un estany envoltat de bosquets d’alberedes, pins, jonqueres i bogues. Són espècies entre les més abundants, segons l’últim cens realitzat per la universitat la passada primavera, conduït pels biòlegs Ignasi Torre i Marta Segarra.

Lloc de passeig

Les “olles” és com es deia popularment als aiguamolls a Castelldefels. Llacunes i maresmes com la Ricarda o les Filipines, que s’estenien des de Barcelona i fins a l’inici del massís del Garraf resseguint la costa. Segons la llegenda, al rei Joan II d’Aragó li agradava caçar en aquestes “olles”. Així és que actualment es coneix com ”Olla del Rei Joan II” a l’estany del campus universitari de la UPC a Castelldefels. És un espai de valor paisatgístic i recreatiu, encara que la seva missió principal és drenar les aigües pluvials provinents del massís del Garraf, i impedir les inundacions a la part baixa del municipi.

Riquesa d’aigües subterrànies

El que segles enrere eren llacunes i maresmes salvatges és avui un espai condicionat per l’home. L’estany es va construir al 1998 aprofitant els seus antecedents, els aiguamolls i un sol ric en aigües subterrànies. Actualment representa un oasi de natura enmig de la ciutat. La seva diversitat biològica tant de flora com de fauna l’ha fet mereixedor de formar part del catàleg de Zones Humides de Catalunya, des del 2013.

Cabusset. Fotografia del Llibre "Els Ocells de l'Olla del Rei", escrit per l'Ignasi Torre. Fotografia cedida per l'autor del llibre.

L’estany que envolta el campus és un espai de 10 hectàrees que recrea una zona humida com les que hi havia antigament en aquest lloc. Al llarg dels darrers segles, les llacunes es van anar dessecant per transformar-se en terres de conreu. Com que el campus està situat en uns terrenys planers on el nivell freàtic és ric en aigües subterrànies, el projecte de recuperar les llacunes va ser fàcil.

D’invasors i convivències curioses

Arreu del recinte hi ha plafons informatius sobre el tipus d’aus que s’hi troben. La flora i la fauna que s’hi pot veure és la pròpia del Delta de Llobregat, tot i que l’acció de l’home ha portat també la tortuga de Florida, que no té res de deltaica ni de baixllobregatina, i que ha colonitzat de forma abundant les aigües de l’estany. Aquesta tortuga és una de les espècies més comunes que es troben a les botigues d’animals de companyia. Però amb més freqüència de la que seria desitjable apareixen a l’estany enlloc d’estar-se a les cases dels seus propietaris, malgrat l’advertiment que s’hi pot llegir en uns grans cartells informatius, que també indiquen que no s’ha de donar menjar als animals.

En una ocasió, es va fer un seguiment d’una petita colònia d’eriçons mitjançant uns sensors que es van col·locar als animals, i es va descobrir que sovint es desplaçaven a una zona pròxima a l’exterior de l’espai. Per què? Perquè anaven a una menjadora de gats. Una veïna hi col·locava sovint menjar pels gats de la zona i els eriçons també van voler compartir l’experiència!

Els valors de l’”Olla del rei”

Polles d'aigua a l'estany.

Avui, l’estany del campus del Baix Llobregat de la UPC és la única zona humida naturalitzada a Castelldefels. A més del seu valor hidràulic –esmorteeix els problemes de les inundacions-, també en té d’ecològics per la presència de moltes espècies d’animals i vegetals, algunes de les quals estan amenaçades i protegides. Igualment té un valor acadèmic i pedagògic ja que s’hi poden fer programes de recerca i educació ambiental. Però també és un lloc de lleure on estudiants i els veïns poden esplaiar-se en un entorn amb uns valors naturals i estètics com els que oferien els antics aiguamolls del municipi.

Bassa que forma part de l'estany de laminació.

Pels que tinguin curiositat per aprofundir més en el coneixement d’aquest espai un recurs molt valuós és el llibre “Els ocells de l’Olla del Rei” (2011), publicat per l’Ajuntament de Castelldefels i que es pot consultar online. L’autor de l’obra és el biòleg Ignasi Torre -barceloní de naixement i veí de Castelldefels des de fa anys-, que mogut per la seva curiositat científica fa un estudi detallat de les aus que habiten aquest espai. En la publicació podeu consultar els detalls de cada espècie a través de fitxes que s’acompanyen de fotografies.

(Si esteu interessats en la llegenda del rei Joan II i l’Olla del Rei, l’Ajuntament de Castelldefels va publicar un conte en què s’explica. La Llegenda està situada a Castelldefels en el segle XV. Obra de Maria Josep Udina i Pep Solé, amb il·lustracions de Francesc Rovira.)

De Garrosa a Horts Comtals i a Sant Vicenç dels Horts

De Garrosa a Horts Comtals i a Sant Vicenç dels Horts

Tant a prop estaven els horts del comte de Barcelona de l’església de Sant Vicenç que en unes quantes dècades del segle X, a la vila, inicialment coneguda per Garrosa o Vila Garrosa, se la identificarà per ‘Sant Vicenç, la que té a prop els horts comtals’ (“in terminio de s. Vicenti, ad ipsos ortos chometales”, com assenyala un document del cartulari de Sant Cugat (llibre que recull pergamins) de l’any 986. I poc a poc, al segle XII, adquirirà el nom definitiu: Sant Vicenç dels Horts.

Panoràmica de Sant Vicenç dels Horts. Anys 20. AMSVH. Donació de la família Costa Ubach.

És l’única vila del Baix Llobregat que llueix d’horts al seu topònim, fins i tot durant la guerra civil – que es dirà “Horts del Llobregat”. Dóna mostres del caràcter agrícola del Baix que promou orgullosament un parc agrari i revela una de les identitats de l’actual comarca, en què es reivindica l’agricultura i la seva protecció davant les pressions urbanístiques.

Tot i això, a les acaballes del primer mil·lenni, “Horts Comtals” ja era també un topònim, com apunta el professor d’arqueologia i doctor en filologia catalana Josep Moran i Ocerinjáuregui al seu estudi “De la vila Garrosa a Sant Vicenç dels Horts”, treball que us recomanem llegir per conèixer breument la història del lloc.

Garrosa, del Castell de Cervelló

Sant Vicenç dels Horts. Poblenou. Anys 20. AMSVH. Donació d'Antoni Macià.

Per treure l’entrellat sobre l’origen d’un nom que sembla tan encertat pel lligam agrícola cal viatjar en el temps al 955. L’aleshores vila de Garrosa, pertanyent al castell de Cervelló, apareix esmentada en el cartulari com un terme al costat de l’església sota l’advocació de Sant Vicenç, igual que a l’any 959, quan es precisa que és prop d’un rec i de les terres d’una propietària local, la vescomtessa Riquilda. Si parlem del rec, l’arqueòleg Moran apunta la idea que sigui el del comte Mir, a qui s’atribueix la construcció  o reconstrucció tant del rec del Llobregat com del Regomir de Barcelona.

Sant Vicenç dels Horts. Màquina de batre, 1943. AMSVH. Donació de la família Font Parés.

Al 981 encara se cita Garrosa en els documents del cartulari, precedit del nom de la parròquia. Cinc anys més tard, ja només s’hi parla dels “Horts Comtals”, com s’explicava en les primeres línies d’aquest article, “en el terme de Sant Vicenç, a prop dels mateixos horts comtals”.

El 992, quan el comte Ramon Borrell Ermengol es ven a un magnat (Ènyec Bonfill) el castell de Cervelló i el seu terme, queda exclòs de la venda les parellades de terra, les mujades de vinya i els horts de la família comtal. Una part dels béns es van donar al monestir de Sant Cugat, el qual l’any 1023, confirmant en un document les seves possessions, esmenta aquestes terres “que es diuen Horts Comtals”. Vet aquí el nom convertit en topònim amb tota propietat.

El 1148, finalment, d’acord amb un nou document del cartulari, ja s’esmenta la denominació que seria la definitiva: “in parroechia s. Vincencii de Ortis”.

La vila creix al voltant de l’església

Era de Can Costa. Sant Vicenç dels Horts. 1943. AMSVH. Donació de la família Font i Parés.

Cal dir que la vila de Sant Vicenç es forma i creix a l’entorn de l’església i la sagrera, i depenent de la baronia de Cervelló. Amb el temps, la vila es converteix en la capital del terme on hi ha el castell de Cervelló. I els seus senyors eren anomenats barons de Cervelló i de Sant Vicenç. Moran també assenyala en el seu estudi que Sant Vicenç es va arribar a anomenar “de Cervelló”, com a Santa Coloma de Cervelló també se li va dir  “de Montpedrós”.

El Ferran Berenguer, pagès, i al fons Sant Vicenç dels Horts.

La historiadora Rocio Poyato, en el seu estudi sobre el “Sant Vicenç dels Horts de 1693” recorda que la baronia de Cervelló era una jurisdicció feudal que comprenia els termes de Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles, Vallirana i Oleseta (al Penedès). L’origen es troba en el castell de Cervelló. En aquest estudi s’hi detallen els tributs i les rendes dels habitants, derivades de les collites i s’esmenta l’ordi, el blat, el cànem, l’oli i el vi. A la galeria fotogràfica podeu veure el paisatge de vinyes del Sant Vicenç dels Horts de principis del segle XX.

Fotografies cedides per l’Arxiu Municipal de Sant Vicenç dels Horts (AMSVH).

1.- Panoràmica. Anys 20. AMSVH. Donació de la família Costa Ubach.
2.- Sant Vicenç dels Horts. Poble Nou, anys 20. AMSVH. Donació de la família Antoni Macià.
3.- Sant Vicenç dels Horts. Màquina de batre, 1943. AMSVH. Donació de la família Font Parés.
4.- Sant Vicenç dels Horts. Era de Can Costa, 1943. AMSVH. Donació de la família Font Parés.

Les vacances del pagès

Les vacances del pagès

Fer vacances a pagès? Si retrocedim unes quantes dècades, a pagès, de vacances, no se’n feien mai. L’espluguenc Josep Casellas, pagès i masover, explica als seus 92 anys que quan ell era un nen, el concepte de les vacances no existia.

La masia de Can Cortada, avui dia. Façana posterior. Esplugues.

Josep Casellas ha fet de masover tota la seva vida a la masia de Can Cortada, a Esplugues de Llobregat. La seva fabulosa memòria recorda com eren les vacances d’escola per als qui com ell, eren nens de pagès. Per ell vacances era treballar al camp.

Josep Casellas i Macià Vila. Al darrere, camps en el que avui és el centre d'Esplugues.

La conversa amb el Josep i la Pepita Vilà, la seva cosina segona i també espluguenca, gira sobre el Baix Llobregat i al voltant de l’estiu del 1939, quan el Josep, un nen aleshores, acaba el curs escolar i com la majoria de la resta dels dies el que fa és ajudar els seus pares al mas. El mateix que fan molts dels seus amics i companys d’escola, els pares dels quals són pagesos o bé cuiden de propietats i terres d’altres. Ja fa molts anys que té el costum d’escriure cada dia al seu dietari, potser seguint l’estela de Rafael d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà, que passava llargues temporades a Can Cortada, la propietat familiar,  escrivint el seu “Calaix de sastre”.

 

Els llibres de deures per a l’estiu

A l’estiu, el temps d’estudi s’havia acabat però no el d’anar al camp, perquè això és el que es feia aleshores durant les vacances de l’escola arreu del Baix Llobregat. No obstant, el Josep explica que quan finalitzava el curs, els estudiants tenien un llibre de deures per fer a l’estiu. Alguns matins fins i tot els fullejaven… Així, el que feia era ajudar a collir les peres, prunes, préssecs … El que calgués i tocava collir per l’època.

 

Nens de l'escola Isidre Martí d'Esplugues amb la professora Conxita. En Macià Vilà és el nen que du una camisola fosca. A la seva dreta, en Josep Casellas.

 

“No et preguntaven si vols venir a ajudar al camp… Hi anaves i prou”. Sense discussió. La Pepita Vilà, que ha rescatat les fotografies que podeu veure en aquesta pàgina, afegeix a la conversa que no cabia la possibilitat de dir “no puc o no vull”. “Això no se li podia dir a l’àvia” quan donava una ordre com aquesta: “Pepita, ves a netejar el galliner”. I això passava durant les vacances.

És clar que quan la Pepita ho explica, el Josep fa un posat murri, perquè a ell mai li van manar fer aquesta feina. Les sospites, doncs, s’esvaeixen. Segons quines feines acabaven en mans de les dones. Netejar el galliner no era precisament una tasca fàcil i ràpida de fer. Tampoc agradable. Però com altres tasques a pagès, es feien si o si.

Les bicicletes eren per a l’escapada

Macia Vilà, amb una bicicleta al costat d'una cascada que hi havia al darrere de la masia de can Cortada, lloc per on avui passa una autopista. Anys 40.

Per les tardes, passada la calorada, i com en molts altres llocs i sobretot als pobles, era el moment de sortir al carrer a divertir-se amb els amics. No tothom tenia bicicleta, cosa que permetia fer una escapada d’Esplugues. Però es compartia amb els amics. D’anades a la platja, poques. Més aviat, banys al riu, més a la vora.

Els Setrilleres. Els joves més alts són Miquel Casellas (esquerra) i Macià Vilà. Els bessons són Miquel Casellas (esquerra) i Ramon Casellas. A la plaça de Santa Magdalena d'Esplugues. Mitjans dels anys 40.

A la colla d’amics –i cosins- del Josep se’ls coneixia a Esplugues per “Els setrilleres”, perquè dos dels nens eren alts i els altres dos més baixets. Ells contents. Al cap de poc temps, van conèixer unes noies i van començar a sortir amb elles. Però al poble que aleshores era Esplugues, tothom els va seguir dient “els setrilleres”.

El Josep i la Pepita. Estiu de 2016. Esplugues.

Amb el pas dels anys, sí que sorgiria la possibilitat de fer vacances. El Josep diu que va ser amb l’arribada del popular 600 i la paga extra de juliol que algunes famílies van poder “marxar” d’Esplugues per fer unes vacances en un altre lloc. Aquest fet trasbalsaria la vida espluguenca fins a tal punt que el Josep està convençut que va ser per causa de la sortida per vacances de molts espluguencs que la festa major de la vila i la festa de la collita, que se celebrava tradicionalment el 22 de juliol per Santa Magdalena, es va traslladar al 21 de setembre, per Sant Mateu, per evitar la falta de parroquians al juliol !

Imatges cedides per Josep Casellas i Pepita Vilà.

Santa Coloma de Cervelló crea una bossa de terres perquè les cultivin nous pagesos

Santa Coloma de Cervelló crea una bossa de terres perquè les cultivin nous pagesos

Ara farà un any que l’equip de govern de Santa Coloma de Cervelló va aconseguir que 35,94 hectàrees de sòl agrícola de muntanya del seu terme municipal passessin a formar part del Parc Agrari. Així, s’assegurava la mateixa protecció legal que la resta de les finques del Parc dedicades a l’agricultura.

A l'esquerra de la imatge, les dues extensions de terra de Santa Coloma de Cervelló que formen part de l'àmbit del Parc Agrari del Baix Llobregat. L'Ajuntament vol que s'hi cultivin de nou.

Era la primera vegada que uns camps discontinus aconseguien ser considerats territori del Parc Agrari, però el més important és que l’acord s’assolia per la via d’assegurar el manteniment de l’agricultura “davant la pressió urbanística”, assegura el regidor Alfonso Muñoz, promotor de la iniciativa dins l’equip de govern i regidor de Promoció Econòmica. De les terres ara protegides, el 50% es troben abandonades, mentre que a la resta encara s’hi conrea.

És l’inici d’una aventura, ja que segueix oberta a nous participants. Perquè l’Ajuntament de Santa Coloma vol atreure nous pagesos que arrendin les terres als propietaris i les tornin, de nou, productives. Una de les idees és crear una bossa de terres i posar-la a disposició de qui les vulgui cultivar. Una cooperativa o un associació de propietaris són dues propostes que hi ha sobre la taula.

Agricultura de muntanya

Com que és terra de muntanya, l’agricultura que s’hi pot fer és de fruiters, oliveres, ametllers… Tot arbrat. L’Alfonso ja hi està treballant perquè aquesta iniciativa s’acompanyi del finançament necessari perquè les terres disposin de l’aigua que cal per al rec i per posar les terres en producció.

La idea és que els terrenys reservats recuperin el seu ús agrícola amb nous pagesos.

La creació d’aquesta bossa de terres és conseqüència del fet que no hi ha hagut un relleu generacional per part de la majoria de pagesos que s’hi dedicaven. Molts s’han jubilat sense trobar a ningú que els substitueixi, i la meitat  d’aquestes terres esperen que algú les desperti per fer-hi nous cultius.

Alfonso Muñoz, regidor de Promoció Econòmica de l'Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló i promotor de la recuperació de terres perquè es cultivin de nou.

Les 36 hectàrees es troben disseminades entre el Pla de l’Entorn i Can Salgado de Santa Coloma de Cervelló. La gran parcel·lació del terreny –hi ha una trentena de propietaris- ha fet més complex el llançament de la iniciativa tot i que el regidor és optimista respecte al futur. “Si s’ha arribat a aquest punt, altres obstacles es podrien salvar amb la mateixa tenacitat negociadora i amb una proposta clara d’ús com la que s’ha acordat amb el Parc Agrari”.

L’escola de Pagès i la marca ‘Cirera del Baix Llobregat’

Mentre s’avança en la posada en marxa del banc o bossa de terres, l’Alfonso Muñoz ja ha plantejat un nou projecte lligat a la productivitat de les terres ara protegides: crear una escola de pagès per formar als aspirants a nous agricultors, que podria estar gestionada per l’Ajuntament, el Parc Agrari i els mateixos pagesos que en són els propietaris. La proposta tot just comença caminar.

L’altra idea que s’està promovent té a veure amb la comercialització de les  cireres del Baix Llobregat. És un fruit que es cultiva al nord de la comarca i té una gran qualitat i reconeixement entre els consumidors. Per això, el que ara es plantegen diversos municipis productors és fer un pas més el màrqueting del producte, i formalitzar una realitat: crear la marca “Cirera del Baix Llobregat”. Si havíeu pensat que ja existia aquesta marca, no aneu equivocats del tot. Però és en la ment i en el paladar que hi és. Els ajuntaments de Santa Coloma de Cervelló, Sant Climent, Torrelles, Sant Vicenç dels Horts i El Papiol s’han posat mans a l’obra per fer passos en aquesta direcció junt amb el Parc Agrari, per recolzar el valuós patrimoni agrari d’aquest producte.

Una comarca en què la diversitat uneix, i la complexitat dispara la imaginació

Una comarca en què la diversitat uneix, i la complexitat dispara la imaginació

Al Baix s’ambiciona per al futur una comarca unida en la diversitat, ben lluny de la uniformitat. La complexitat és un dels trets definitoris d’aquest territori que, de nord a sud, és urbà i rural, industrial i agrícola, amb espais naturals de gran bellesa que conviuen amb grans infraestructures estratègiques que donen servei a tot el país.

És la idea principal que vam extreure del ric mosaic d’aportacions que va representar el 1er Congrés “El Baix Llobregat a Debat”. I és també l’esperit del nostre projecte Orgull de Baix. Participants al congrés "El Baix a debat" en una de les sessions del congrés.

Pels qui no ho sabeu, “El Baix Llobregat a Debat” ha estat una iniciativa única liderada pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que ha circulat pels municipis de la comarca durant tot el 2016, proposant debats a la ciutadania i recollint-ne les aportacions i les reflexions des de tots els punts de vista, per a culminar aquest mes de juliol amb el Plenari i la posada en comú d’aquest fructífer procés de pensament col·lectiu.

Fins ara mai cap territori havia engegat un procés com aquest per repensar-se des de la pluralitat de les veus de la ciutadania, descobrir les seves arrels, la seva identitat i plantejar-se com li agradaria ser de cara al futur. Una altra iniciativa pionera que sorgeix de la gent del Baix.

Nosaltres ens hem sentit molt afortunats de coincidir en el temps amb una iniciativa com aquesta, i ens va fer molta il·lusió poder aportar el nostre gra de sorra, presentant el prototip del documental interactiu “Orgull de Baix” als assistents al plenari.

Imatge del documental interactiu "Orgull de Baix".Durant la participació de la Isabel Fernández, directora d’Orgull de Baix, amb el Quim Brugué, catedràtic en Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, al debat “Reptes d’una societat complexa”, van coincidir a destacar que en la complexitat d’aquest territori rau la seva bellesa, i que la complexitat és també un al·licient perquè puguin sorgir idees innovadores, potser arriscades, però també encoratjadores. O dit d’una altra manera, és el conflicte el que obliga a pensar i propicia el sorgiment de l’enginy i la innovació per a trobar solucions noves.

La presidenta del Centre d'Estudis Conxita Sánchez introdueix la sessió amb la participació dels alcaldes Josep Perpinyà (Sant Just Desvern) i Jordi San José (Sant feliu de Llobregat).Esperem haver-vos despertat les ganes de saber més sobre tot el procés d’ “El Baix Llobregat a Debat”, i us deixem l’enllaç a l’inspirador editorial del mes de juliol que acaba de publicar el Centre d’Estudis Comarcals resumint l’esperit d’aquesta petita revolució que estan posant en marxa, i que diu coses tan motivadores com aquesta: “Reconeguem-nos totes les persones en les nostres viles i ciutats, en els espais creats per a la indústria i pel transport. Reivindiquem el dret a gaudir de l’aire, de l’aigua i de la terra…”. Aquí la versió completa: “De la reflexió a l’acció”.

 

Olesa, referent d’un model de gestió pública de l’aigua

Olesa, referent d’un model de gestió pública de l’aigua

Van néixer el 1868 amb un repte: fer arribar l’aigua corrent a totes les cases d’Olesa de Montserrat. Actualment, a punt de fer 150 anys, la cooperativa Comunitat Minera Olesana continua subministrant l’aigua a tota la ciutat amb una filosofia: és un servei, no un negoci. Economia Social portada a la pràctica. Resistents i emprenedors, han passat a distribuir electricitat a través de Factor Energia. Tot coincidint amb el Dia Internacional de les Cooperatives, prenen de nou la iniciativa i donen el tret de sortida a la creació a la xarxa d’una nova plataforma per reflexionar sobre els models de gestió de l’aigua, tot defensant-ne la seva gestió pública: aigua.coop. Amb el mateix esperit reivindicatiu i combatiu d’altres entitats baixllobregatines.

En primer terme, l'estació de captació d'aigua de la Comunitat Minera Olesana per pous pròxims al riu.

Ara, amb la nova plataforma Aigua.coop, la cooperativa fa un pas més enllà i es proposa defensar que un altre model de gestió de l’aigua és possible, des del cooperativisme i l’economia social, com a model de consum alternatiu i al servei dels ciutadans.

El referent és l’experiència de la pròpia Comunitat Minera, i per mitjà del nou lloc web donaran informació a tothom que estigui interessat en constituir una cooperativa per a autogestionar l’abastament d’aigua municipal.

El preu de  l’aigua, molt més baix a Olesa

Per a prendre nota: A Olesa, els 10.187 socis i sòcies de la cooperativa paguen el metre cúbic d’aigua a 1,004 euros. A la resta de Catalunya, paguem una mitjana de 2,053 euros. Inverteixen cada any uns 400.000 euros en la millora de la qualitat de l’aigua i en la xarxa de distribució. Quina és la clau? “Nosaltres no fem negoci amb l’aigua”, subratlla el president de la Comunitat Minera Olesana, Joan Arévalo, que afegeix: “És un gran negoci per a les multinacionals, però nosaltres creiem que l’aigua no és una mercaderia. És un servei bàsic”.

Instal·lacions de tractament de l'aigua del Llobregat mitjançant filtres de sorra. Comunitat Minera Olesana.

 

És l’única cooperativa de les seves característiques a Catalunya i a Espanya, ja que el més freqüent és que companyies privades prestin el servei de subministrament. La Taula de l’Aigua de Terrassa i el municipi de Guadassuar (Ribera Alta, València), entre d’altres, han demanat a la cooperativa conèixer en detall el servei que presta. El president creu que, davant d’una sensibilització més gran per part de la població sobre la gestió de l’aigua, algunes ciutats es poden plantejar recuperar i municipalitzar de nou el servei. Aquest any 2016 finalitzen diverses concessions. El temps dirà.

El suport dels olesans és clau

Per Arévalo, si la Comunitat Minera ha resistit fins avui és gràcies al suport dels olesans. Amb tot, la cooperativa fa una tasca de relacions públiques contínua: publiquen llibres, organitzen activitats a Olesa, són actius a les xarxes socials, pertanyen al grup empresarial cooperatiu Clade, treballen amb la Universitat Blanquerna per tractar de crear una càtedra d’economia social, promouen el cooperativisme… I com a servei, han començat a fer una cerca de nous punts de captació d’aigua al terme d’Olesa.

L’aigua que subministra la cooperativa s’extrau de pous pròxims al riu Llobregat i d’una mina. El problema de la salinització de l’aigua del Llobregat s’aborda justament gràcies a l’aportació de la mina d’aigua que, afegida a la captada als pous, ajuda a diluir els clorurs. Es potabilitza amb filtres de sorra i carbó actiu i es distribueix a la població. El problema és que segons la cooperativa, el col·lector de salmorres, “que ja està més que amortitzat”, apunta Arévalo, necessita una renovació de les connexions de la canonada a causa del seu mal estat, per tal d’evitar una possible una contaminació per sal.

El Llobregat, l’aorta de l’Àrea Metropolitana

El Llobregat és un riu cansant de maltractaments continus tot i que és molt agraït gràcies a les neus que recull en el seu naixement, diu el president de la cooperativa Comunitat Minera Olesana. “Aquest riu és com l’artèria aorta de l’àrea metropolitana de Barcelona, i resulta vital per al subministrament d’aigua”, diu.

La Comunitat Minera Olesana és una cooperativa que des de fa gairebé 150 anys s’encarrega de la distribució de l’aigua a Olesa de Montserrat, amb un model d’economia social que ha demostrat que funciona. Defensen que cal tenir més respecte pel Llobregat, i sobretot, fer-hi moltes més inversions perquè millori.

El riu Llobregat