“Però el Llobregat porta aigua?”

“Però el Llobregat porta aigua?”

Mentre anava i tornava, de casa al riu i al revés, l’Edgard Madrenys, fotògraf i tècnic de rehabilitació de fauna salvatge, anava recollint impressions dels seus veïns de Cornellà quan els explicava el que havia trobat a la riba. “Però el Llobregat porta aigua?” li va preguntar un dia un conegut.

Tal era el desconeixement sobre un lloc tant a prop. Ara riu quan ho explica. Doncs resulta que sí, no només porta aigua, ja no és una cloaca i fins i tot, si obrim bé els ulls, podem veure moltes espècies d’animals i de flora.

Bernat pescaire. Imatge presa damunt la passera que creua a Cornella. Fotografia: Edgard Madrenys.

L’Edgard és d’aquelles persones pacients capaces d’invertir el temps i les ganes que calguin per obtenir una bona fotografia. S’ha d’inspeccionar el terreny, primer. Cal supervisar els millors llocs d’observació, tant d’aus com d’amfibis, i fer les mil i una perquè els animals no detectin la presència del fotògraf i de la seva càmera. Així, cal pensar en el camuflatge.

El que el riu ofereix

Tot va començar quan de ben jovenet i amb un bon amic seu anaven sovint al riu amb la idea de descobrir-ho tot. Després, es va penjar uns prismàtics al coll i va continuar amb la seva afició. Finalment, un dia, va poder comprar una càmera i va començar a fer fotografies. Es defineix com un autodidacta en l’aprenentatge de la fotografia.

“Quan vaig començar, fa més de deu anys, em preguntaven sempre perquè anava al riu, i em deien que allà em robarien la bici, que com és que se m’acudia anar-hi”, diu. “Bé, a mi m’interessava el que el riu oferia”, es respon. I és que, com ell mateix apunta, entre el ciment de les autopistes, prop de les vies de tren, la natura s’obre camí en llocs que, insospitats o no, acullen flora i aus, com els abellerols, en el seu trànsit des del sud d’Àfrica i fins al Baix Llobregat.

Com assenyala en la seva pàgina web -madrenys.com-, havia vist per la televisió com els lleons caçaven gaseles, però li fascinava saber que no molt lluny de casa seva hi havia altres depredadors que, per a sobreviure, havien de lluitar tant o més que els lleons per caçar les seves preses, tot i que en aquest indret de la comarca, travessat per ponts, línies elèctriques, autopistes… era més difícil poder observar-ho. I aquest va ser el seu repte.

EMad80-290-1Sorpresa en plena nit

En moltes ocasions, planta una petita tenda que té un disseny de camuflatge entre la vegetació del riu i que té una aparença d’un gran arbust. I des d’allà, dirigeix les seves operacions per obtenir una bona fotografia sense ser vist. En altres moments, i de la mà d’alguns pagesos, s’endinsa en el parc agrari per fotografiar altres animals: eriçons, òlibes, àguiles pescadores, gripaus…

A vegades, ell i els vigilants del parc agrari s’han sorprès mútuament, quan en plena nit, de sobte, s’han trobat cara a cara: “Imagineu-vos, que trobin algú de matinada, vora el riu, amb una llanterna, calçat amb unes botes altes d’aigua… i el permís per fer les fotos, és clar!”.

“Ara el riu és més conegut que abans. La gent hi passeja a la vora. I de vegades s’hi endinsa entre la vegetació”, explica. Això té també té efecte sobre el comportament d’algunes espècies. Per exemple, a l’hora de fer els nius.

Orquídia abellera. Presa al riu al seu pas per Cornellà. Foto: Edgard Madrenys.

Al rescat de capgrossos

Tant o més sorprenent és veure’l, acompanyat dels seus col·legues i amics, amb ampolles d’aigua i galledes, a les zones d’aigua estanca que hi ha prop del riu i al delta. Just abans que les dessequin per evitar la proliferació de mosquits amb les altres temperatures, procuren salvar les postes de capgrossos introduint-les en els recipients. Després, es dirigeixen a altres punts, més protegits, per dipositar-los.

Eriçó fosc. Fotografia presa al parc agrari.

Ara té trenta anys, ha publicat un llibre de fotografies, (“Cornellà, natura amagada”), es dedica professionalment a organitzar visites guiades per observar la fauna salvatge a l’alta muntanya, i quan és capaç d’esgarrapar hores al temps, es dirigeix al riu tot pensant que cada incursió és una nova descoberta. També participa en les visites guiades al riu organitzades per l’Ajuntament de Cornellà.

També va organitzar una exposició amb imatges inèdites sobre la riquesa natural que acull el riu al seu pas per Cornellà, que ara es convertirà en itinerant per la ciutat, i amb el desig que es pugui veure també a moltes de les ciutats de la comarca.

Fotografies: Edgard Madrenys.

 

“Vaig aprendre coses que mai havia vist”

“Vaig aprendre coses que mai havia vist”

“Vaig aprendre coses que mai havia vist”. Ho diu un dels alumnes de 3er de ESO de l’Institut Olorda de Sant Feliu de Llobregat després fer una visita al parc agrari, veure el documental “El pati del darrere” i escoltar el que els vam explicar a classe sobre el projecte interactiu “Orgull de Baix”.  Com ell, molts altres estudiants diuen haver quedat sorpresos de les dimensions de l’espai agrícola que forma el Parc Agrari, entre d’altres detalls. Tant a la vora i tant desconegut, oi?

Van trepitjar el terreny, van sentir el que diuen els pagesos i van parar atenció a mapes i fotografies del documental interactiu que estem preparant. Més tard, cadascú va escriure una redacció tot subratllant el que havien aprés sobre l’agricultura, el riu, els aqüífers, què és un delta, el  que significa el parc agrari per a Barcelona i les ciutats del seu voltant, o el que hauria representat un projecte com Eurovegas.

“Hem de protegir les terres, que simbolitzen la nostra comarca i són font de vida. I hem de lluitar contra els que les volen destruir”, escriu un estudiant amb molt de convenciment. Sembla tenir pocs dubtes sobre el valor del terra. Pel que fa al del sòl, està en el camí de descobrir-ho tot solet. Aquest mateix estudiant, amb lletra ben clara, confessa que ha conegut un territori que abans ignorava. El veia com un lloc de pas. De manera que ara ha estat capaç de donar-li valor: “He après a valorar un territori, que en part em pertany i pertany al meu patrimoni”. Ras i curt.

Una gran extensió agrícola a tocar de Barcelona

Els ha sorprès poder veure amb detall l’extensió del parc agrari i que aquest està a tocar les ciutats en què hi viuen. També del fet que l’agricultura té un paper “residual” entre les activitats econòmiques. Però, a més, han pogut apreciar com aquest mateix espai és un rebost d’aliments per a Barcelona i les ciutats del Baix Llobregat.

Són de l’opinió que “Eurovegas” hauria empobrit moltes persones, que hauria reduït l’espai agrícola fins a la seva desaparició, i en conseqüència hauria provocat un “perjudici” més que un benefici. “L’agricultura és més important que Eurovegas”, apunta un dels alumnes, mentre que un altre escriu que s’ha adonat de com de “pressionat” està el parc agrari per les infraestructures que hi passen a tocar, quan no el travessen.

Han aprés a distingir l’agricultura integrada, que cerca minimitzar l’ús de productes químics en el camp, a l’ecològica, que tots la relacionen amb la qualitat i la salut com a valors. De la vall alta a la baixa i fins el delta, els alumnes han recorregut sobre el terreny i amb els nostres mapes a la pantalla un espai que produeix fruita, verdures hortalisses, amb dos aqüífers, un dels quals està molt salinitzat, però que per causa d’una “bona terra i climatologia” resulta un dels llocs més fèrtils per a l’agricultura a un pas de la gran ciutat.

Del Llobregat a la Boqueria des de 1877

Del Llobregat a la Boqueria des de 1877

Cal Neguit, cinc generacions de pagesos al mercat de la Boqueria.Tenen parada de venda directa al mercat des de 1877. Sempre han treballat al Parc Agrari,  inicialment a l’Hospitalet (on avui dia es troba la Fira2 Barcelona), fins als 90 quan es fa efectiva l’ordre d’expropiació del Ministerio de la Vivienda dels anys 60, i es traslladen a Sant Boi, on encara hi treballen.

Van començar portant el gènere al mercat de la Boqueria amb carro, com es feia originàriament, i a principis dels 60 van comprar el primer tractor del Baix Llobregat, agilitzant així el trasllat del gènere al mercat.

Al cap davant de la parada ja fa més de 40 anys que hi trobem a la Roser Casas, filla de Cal Gallines Negres, també de l’Hospitalet.  Es va casar amb l’hereu de Cal Neguit i des de llavors que no ha deixat de treballar. Ens explica que tornava un dijous del viatge de nuvis i que el divendres mateix hi començava, fins avui dia. Una dóna valenta i avançada al seu temps, per què no dir-ho, que va dirigir la parada ella sola des de que va complir els 48, quan es van jubilar els sogres, fins fa uns anys quan va passar el relleu al seu fill gran, en Pere.  Actualment, amb 68 anys, ja jubilada, la Roser encara hi passa de tant en tant per veure com va tot a la parada.

A Cal Neguit practiquen l’agricultura integrada i són un referent a Barcelona de la venda directa, sense intermediaris, dels productes del camp a la ciutat. En Pere Ferré, l’hereu i continuador del negoci familiar, l’ha modernitzat diversificant tant el tipus  de venda ( via Internet, apps com el whatsapp o el servei a domicili) com el del client (restauradors, escoles de cuina,etc.) adaptant-se als nous temps.

Si alguna cosa caracteritza a aquesta família és tant la seva capacitat de superació davant les les adversitats com d’adaptació als nous temps.

Si aneu  a la Boqueria feu-hi una ullada, tenen una parada que fa goig!

 

El cultiu hidropònic: com fer crèixer tomaqueres en aigua

El cultiu hidropònic: com fer crèixer tomaqueres en aigua

En Joan Amat és un pagès veterà. Treballa al parc agrari des que tenia 14 anys. Ara en té 53 i una de les seves especialitats és el cultiu hidropònic, o com cultivar hortalisses tot fent servir aigua, abonament i fibra de coco enlloc de sòl agrícola. La planta s’alimenta dels nutrients dissolts en l’aigua en un sol que és inert, però té un bon creixement, permet una gran producció i ofereix una bona qualitat. A més, és una de les formes de conreu que permet reutilitzar l’aigua, amb el consegüent estalvi.

Ara fa uns quinze dies va omplir de tomaqueres un dels seus hivernacles a Viladecans en un cultiu hidropònic. El planter el podeu veure en les fotografies. Si tot va com està previst, cap a finals del mes de maig, començarà a collir. Encara que és un sistema on és més fàcil controlar plagues i malalties, cal estar atent i supervisar contínuament el procés de creixement. I en aquest punt, compta amb el suport d’una tècnica de l’Agrupació de Defensa Vegetal d’Horta del Parc Agrari.

Una aplicació controla el rec a totes els cultius

Una altra de les peculiaritats en les explotacions d’en Joan Amat, tant per als cultius hidropònics com en sòl agrícola, és que la producció està controlada per un sistema informàtic que regula el rec i l’abonament. Funciona igual que una gran i única aplicació. Quan en Joan explica aquest detall fa el posat de poder gaudir d’una preocupació menys. Després de les tomaqueres vindran els carbassons.

En un altre dels hivernacles, fa pocs dies ha plantat milers d’apis, tot i que en aquesta ocasió ha fet servir terra agrícola. I al seu costat, en una altra nau, enramades de pèsols. També els podrà collir avançat el mes de maig, si és que la meteorologia no sorprèn amb un hivern que fins ara no ha donat mostres de cap rigor.

En Joan Amat, abans de fer les plantades d’api i tomaqueres s’ha dedicat les últimes setmanes a collir carxofes en un dels seus camps. De la varietat “Simphony”. Com que també li agrada provar “coses noves”, va decidir veure com s’arrelava aquesta varietat en sòl del parc agrari del Baix Llobregat. A diferència de la blanca de Tudela, ovalada, la “Simphony” és alta i espigada. Sobre la qualitat, en Joan n’està satisfet. I també de la producció, ja que aquesta varietat proporciona més carxofes que l’altra. Sobre les plagues i el seu tractament, ha de tenir les mateixes cures. És un pel més barata. De tendra ho és tan o més que la Blanca, a pesar que la seva aparença faci just l’efecte contrari.

Com molts altres pagesos del Baix Llobregat, en Joan Amat treballa la terra de forma que sigui ben productiva. Per les seves mans també, passen, cultiu rere cultiu, cogombres, espinacs, pèsols, apis, col, bledes i carxofes. Però si li pregunteu pel territori agrari del Baix Llobregat i per fer de pagès, us dirà que la gran fragilitat d’aquest espai la provoca la “manca d’inversions públiques en infraestructures agràries”. Però això ja és una altra història.

 

L’arbre de la Laila creix a Cal Pastera

L’arbre de la Laila creix a Cal Pastera

De petita, la Laila Chaabi, veia el seu pare treballant a l’hort que tenien per autoconsum i va anar aprenent sobre què, com i quan plantar, com regar… “Petits detalls que no t’ensenyen a la facultat, on tot és molt teòric”, diu. Però mai s’havia plantejat fer de pagesa. Com que de tombs, la vida en fa un quants, des de fa tres anys treballa la terra a Cal Pastera, una petita explotació d’una hectàrea d’extensió a Sant Boi, propietat dels seus pares, i una altra a Sant Vicenç dels Horts, de mitja hectàrea. Va estudiar enginyeria agrícola i té 31 anys.

Avui, és al front del seu propi projecte. Un negoci basat en l’agricultura ecològica. Li agrada comparar-lo amb la figura d’un arbre. Primer es planta, s’arrela, creix, forma un munt de branques i un dia dóna fruits. De la llavor o l’esqueix, n’haurà sortit un arbre que desitja que sigui generós. Ara, està en la fase de creixement. Diu que es distingeix el tronc. Un que espera que d’aquí a un any, si fa no fa, es faci robust i amb el que s’hi pugui continuar guanyant la vida.

“Tenia el més important per treballar: la terra”

“Quan vaig acabar la carrera –recorda-, no tenia feina. Em vaig preguntar: què faig? Em poso a fer de comercial fitosanitari? Va anar passant el temps fins que em vaig adonar que jo tenia terra! Tenia el més important per posar-me a treballar”. Va anar sumant les experiències familiars i els seus coneixements i va prendre la decisió de treballar al camp. “És una feina poc agraïda i gens valorada, i en canvi el menjar és la base de tot”, apunta. Ella i una amiga van sumar esforços i a penes sense inversió, van començar a plantar a la propietat de Sant Boi.

No ho van tenir fàcil. Els començaments mai ho són. A més, de tant en tant rebien un gerro d’aigua freda d’alguns dels seus companys pagesos: “Sou unes brutes, ens deien. I tot perquè tenim plantes en el camp que per a ells són ‘males herbes’”. Aquestes plantes són just les que atrauen fauna que es converteix en aliada per combatre segons quines plagues. Potser fan la impressió que el camp no està cuidat, però en realitat fan una funció important per a la collita, subratlla.

El valor del “boca-orella”

No havien passat tres anys quan la seva amiga va marxar per participar en un altre projecte agrari. Va decidir seguir sola i va començar a vendre les seves collites. Gràcies al boca orella va guanyar clients i aquests li van donar un reconeixement entre els pagesos dels voltants. De vegades, es posa d’acord amb altres petits productors per no repetir cultius i entre tots poder tenir una mica de tot: carxofes, col Kale, bledes, fonoll, raves, porros, cebes, pebrots, albergínies, cogombres, carbasses i enciams.

Sap perfectament com s’omple una pica. Els seus horaris són, com diu la dita, de sol a sol, i els seus guanys els reinverteix tots al camp. La seva mare posa el cotxe i l’ajuda a portar a vendre els seus productes. Ara, està estalviant per comprar-se una petita furgoneta. A part de vendre cistelles de productes a través de la seva pàgina web i a grups de consumidors, també en ven en una parada, que comparteix amb altres tres petits productors de Viladecans, al “Mercat de la terra”, que es fa a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona els segons dissabtes de cada més, promogut per Slow Food Barcelona – Vázquez Montalban.

Projecte TRACE

Al camp de Sant Vicenç dels Horts, treballa en un projecte promogut per l’Associació Catalana de Traumatisme Cranioencefàlic i Dany Cerebral (TRACE). La Laila hi cultiva productes ecològics i col·labora amb les activitats de l’associació, que té com a objectius millorar la qualitat de vida dels afectats i familiars, i aconseguir la inserció social, educativa, ocupacional i laboral dels afectats.

Si el seu arbre continua creixent com ha previst, aviat podrà posar en marxa un altre projecte: cultivar plantes aromàtiques i medicinals en una petita part de la propietat de Sant Boi. Ja l’ha batejat com “el jardí de la salut”. Energia i ganes, no li’n falten. Va de bòlit i li agradaria tenir el do de la ubiqüitat.

Una pagesa optimista

Una pagesa optimista

La Mireia Cardona fa tres anys que fa de pagesa. Té 32 anys, és enginyera agrícola per formació i actualment és responsable de la producció en una cooperativa nascuda el novembre passat al Parc Agrari, la “Central Parc”, dedicada a l’agricultura ecològica, amb terrenys arrendats a Sant Boi, principalment i al Prat.

Abans de formar part de l’equip de la cooperativa, havia treballat en una altra explotació agrària i compaginava la feina de pagesa –dels dilluns als dijous- amb una altra en un restaurant que li ocupava divendres, dissabtes i diumenges. Ja no tenia més hores. Fins que un dia va dir prou. I va decidir treballar exclusivament al camp. Amb totes les energies i esperances posades en un nou projecte, en el qual hi treballen sis persones més en diverses tasques i que parteix de la idea de recuperar espais en desús o abandonats al Parc Agrari per tornar-los a fer productius i revaloritzar-los a través de l’agricultura ecològica.

Cinc hectàrees de conreus

És de les poques dones que al parc agrari estan al davant de la producció: cinc hectàrees que sumen diverses finques, algunes de les quals estaven abandonades. Fa el que li agrada. Aquests dies ha collit carxofes, uns 300 quilos que portarà directament al Maresme. I ja està pensant en els més de 1.000 quilos que tindran com a destí la Carxofada que es farà a Sant Boi el dia 20 de març.

I vindran pròximes collites: de faves, pèsols, cebes, alls, enciams, remolatxes o tomàquets, per exemple. Una part dels camps estan en procés de conversió a l’agricultura ecològica, ja que tot seguint la normativa cal que estiguin tres anys sense tractaments fitosanitaris químics. Però està a un pas d’aconseguir-ho. D’altres finques ja tenen la certificació de producció ecològica.

Guanyar-se la vida treballant al camp

Parlant amb altres pagesos, quan li diuen que no es guanyarà la vida treballant al camp, fa el cor fort. Quan ho explica, fa el posat de ser conscient de les dificultats d’un projecte que arrenca però també de saber què té entre mans. Ni que, en ocasions, per molt que planifica una jornada aquesta feina li proporciona un munt d’imprevistos. Per una altra banda, la producció ecològica té sortida entre els cada cop més nombrosos grups de consumidors que s’organitzen per fer-ne compres de forma periòdica. Famílies que creen associacions i cooperatives de consum ecològic i a les que s’acaben unint altres persones, tots clients molt fidels als productors que els serveixen.

De nou, no té temps per avorrir-se. Prepara espais per a plantes que atreguin la fauna auxiliar, aliats en el camp. També s’ha de preocupar per les plagues habituals, per exemple del riquer de la carxofa, i tot que està tranquil·la perquè fins ara no s’han presentat grans problemes, ha assumit que d’una manera o altra l’oïdi (fong) acabarà fent acte de presència entre els pèsols. L’experiència que atresora la fa capaç de posar els cinc sentits en les solucions i trobar-les, o mirar el cantó positiu de tot.

Espai per a la formació

En un dels camps on té plantades carxofes, hi ha un espai reservat per a la formació dels alumnes de formació professional (agrària) d’un dels cursos en què participa la cooperativa. Hi fan pràctiques tres dies a la setmana i hi tenen plantats enciams i cols. Només hi ha una noia entre la dotzena d’estudiants. Mireia somriu quan revela la dada. El temps dirà.

La cooperativa “Central Parc” va sorgir de l’impuls de l’ong Desos Opció Solidària i compta amb el suport de l’Ajuntament de Sant Boi, la Fundació Catalunya la Pedrera, l’Obra Social La Caixa, entre d’altres entitats i institucions.

Un assaig de l’ADV Fruiters del Parc Agrari troba el millor adob per a l’agricultura ecològica

Els pagesos que es dediquen a l’agricultura ecològica al Parc Agrari del Baix Llobregat havien plantejat sovint als tècnics de l’Agrupació de Defensa Vegetal (ADV) del Parc Agrari els seus dubtes sobre quin pot ser el millor adob orgànic per a la terra. Davant dels interrogants, l’Albert Lacunza, un dels tècnics de l’ADV Fruiters, amb la col·laboració de Mauri Gómez, responsable de manteniment dels espais verds de Can Comas, va decidir investigar-hi tot posant en marxa un estudi.

Els compostos s’aconsellen tant en agricultura integrada com orgànica. Ara bé, al parc agrari la cabana ramadera ha desaparegut i no hi ha llocs on disposin de fems. A més, com explica l’Albert, sobre els adobs orgànics cal preveure que, bé poden resultar molt beneficiosos, bé poden ser molt perjudicials. Cal sumar-hi el fet que tant importants són els ingredients de l’adob com la manera d’elaborar-lo. A partir d’aquestes premisses, va iniciar el desembre passat un assaig comparatiu de diferents compostos per a l’agricultura ecològica, finançat pel Parc Agrari. Recentment, ha enllestit el seu estudi amb la recepció de les anàlisis per part de la Universitat de Barcelona i pròximament  publicarà els resultats al web de l’ADV fruitsdelbaix.cat.

Cols per a les proves

Per a l’assaig va fer servir cols, tot aprofitant la temporada. Com a substrat, sorra de construcció, un material inert, de forma que la seva extrapolació a un sòl fèrtil tindria uns resultats iguals o millors. Va comparar els següents compostos: humus de cucs, que a més de fertilitzar és eficaç per a recuperar terres degradades per sobreexplotació; un altre elaborat a partir de fems de vedell per part d’una empresa berguedana; un procedent de fraccions orgàniques de residus d’una planta de tractament de la comarca, i finalment un compost fermentat (Bocashi) elaborat, per exemple, amb fems, pellofes d’arròs, terra, palla entre d’altres elements, i que pot ser elaborat pel mateix pagès en 15 dies (tot i que requereix dedicar-hi temps).

Els resultats han donat com a guanyador l’adob elaborat amb fems de vedell: no només aporta nutrients al sòl sinó que també és dels millors fertilitzants. Ara, aquest assaig es farà de nou tot fent servir com a substrat terra del parc agrari. A més, en algunes finques els pagesos han reservat també un espai per a l’experimentació. Si parlem de costos, cal apuntar que tot agricultor inverteix una mitjana de 3.000 a 6.000 euros anuals per hectàrea en fertilitzants, subratlla l’Albert.  L’aplicació de l’adob guanyador de l’assaig pot tenir un cost de 500 a 1.000 euros per hectàrea i any i a més contribueix a la doble funció de millorar el terra i ser un bon fertilitzant. Conclusió?

Fotografies: Albert Lacunza / ADV Fruiters Baix Llobregat.

Un pagès de 21 anys a qui li agrada “despertar la terra”

Un pagès de 21 anys a qui li agrada “despertar la terra”

L’Arnau Vidal és un dels pagesos més joves, per edat, que treballen al Parc Agrari del Baix Llobregat. Té 21 anys i pocs temps enrere es dedicava a ajudar el seu pare en l’empresa familiar tot netejant camps i rieres amb la maquinària pesant de què disposen. Gràcies a un tractor de gran potència, desbrossava els camps de matolls i canyissars. Ara també ho fa però no per altres pagesos, sinó en interès propi.

Com uns quants altres joves, si fa no fa d’edats semblants, l’Arnau ha pres l’opció de dedicar-se a la pagesia tot reivindicant l’ofici. Fa tres anys, ell i el seu pare parlaven de futur. La neteja de finques i camins té temporades en què hi ha molta feina i en d’altres no tant. El seu pare li va preguntar aleshores si no li agradaria fer de pagès i aprofitar el moment. Ell li va respondre amb un sí decidit. “Et sents lliure”, diu, quan se li pregunta perquè aquest ofici i no un altre.

Amb la mateixa maquinària, neteja de vegetació els camps abandonats, retira la brossa que s’hi ha anat acumulant amb el temps i els prepara pel seu conreu. Algunes de les terres que comença a transformar-les tenen més aviat l’aspecte d’un camp estès de plàstics que, com si es tractés d’una espècie autòctona, destaca entre les deixalles.

De fet, l’Arnau, el primer que fa és aconseguir terres per al conreu allà on no n’hi han. Les desbrossa, neteja i les prepara. Per començar hi planta alfals i civada. Assegura que és una de les millors maneres que hi ha “per despertar la terra”. Al cap d’un parell d’anys, quan la terra ja s’ha tret la són de sobre, hi planta carxofes, coliflors, faves o bròquils.

En poc temps, ja ha recuperat desenes d’hectàrees tot arribant a acords amb els seus propietaris. Alguns dels camps no formen part del parc agrari. Altres si. Però mentrestant, els ha tornat a fer productius i s’hi guanya la vida. També fa de mecànic tot arreglant els tractors.

Fotografies: Orgull de Baix.